28 de nov. 2005

Rastres



El silenci, a través dels senyals
del passat i de les peripècies
dels anys mutilats, intenta en va
reconèixer els traços profunds
que vas deixar-me a l’interior.
Geli, nevi o hi hagi tempesta
surto a aquella hora fosca
que és impossible veure res
i les passes cruixen cansades,
sense cap rastre de servilisme.
M’assec, prop de la llum ambigua,
i rebo els erables de la clariana
que vénen al meu encontre.
A l’entrefosc, i per damunt del món,
assegudes a les constel·lacions,
també s’alcen les teves mans
estimades, tacades de tardor.

20 de nov. 2005

Cara al mar



Cara al mar et parlaré
perquè tu i jo ens entenguem,
peixos de plata alcen veus
que les oïdes m’eixorden
i diuen que de mi et desprens.
Oi que em segueixes?
Escolta. Un vers t’he fet,
i ara et durà, cavalcant
sobre l’onada embravida,
unes paraules maldestres.
És d’aquells que a tu t’agraden:
un regalim d’aigua llisquent
que cau per la canal plujana
dins la conca de les mans.
No la deixis escapar, dona!
que la beurem frescos i lents
com si buidéssim el pou
de les hores que ens queden.
Sents la mar que et crida?
Si hi vas, mai més no podré
escriure’t les meves queixes,
i els mots suraran a l’aigua
que s’ha endut els teus besos.
Escolta’m com ara et parlo,
tristesa meva,
cara als naufragis dispersos.

19 de nov. 2005

Caricatura



No conec cap reixat
que sigui prou tangible,
ni cap model de presó.
(És un joc extravagant,
aquest de pensar-se un;
serà el pitjor surt que
m’haurà tocat d’escriure)
L’extravagància la fa
no tenir cap mirall
on poder mirar-se avui.
És llarga la processó,
i sort que tinc candela
i ja es poden apagar
al calabós tots els llums,
res no m’impedirà
poder compondre
imatges netes de tu:
peus i mans emparrats
al capçal del destret,
igual que uns monyons
fets de molta angúnia.
El pitjor d’aquest gran tort
no és pas la fugida,
ni callar el que no dius
abans d’abaltir-te,
més estranya és la feblesa
de no saber on trobar-te.
Brunz l’enyor pel pendent
i et deixa un mal regust,
ets massa incongruent:
no has dit res de tu,

només del que et fuig.

13 de nov. 2005

Despertar



La llum d’aquesta ciutat és immensa,
i vull creure’m encara que pot ser ara
que vas dir-me: “Hi tornarem, veritat?”
Sura per l’enteniment un propòsit de fe:
veure’ns desperts tal com ens somiàvem
aquell dia en que tu, corregeix-me,
vas tornar-te’m pura llum o vent de mar,
corol·la, una vegada érem a Sydney,
d’una flor groga per a mi tota oberta.
Si fa un moment t’he dit que la imatge
és ben viva, ara vull veure’m despert
per comprendre que no tot és possible.

12 de nov. 2005

Lluny



No, no puc oblidar-te del tot.
Amor, aquest joc l’he perdut
i em trobo caminant pel fosc.
Han passat tres mil quatre-cents
vint-i-sis dies, des que el teu cos
va dir-me adéu en una estació.
Quin rodar més amarg ara tinc,
arraulit, sí, sota un cel eixut
i sense ningú que respiri a prop.
Tot i que el destí m’ha vençut,
lluny de mi recorda’t, amor,
que mai no t’oblidaré del tot.

7 de nov. 2005

Caminal



Ella dorm. Saps que aquest caminal
no duu enlloc i no s’acaba mai,
només dóna voltes a la sínia i prou.
Calla. Recull les paraules que et cauen
i no deixis que s’assequin del tot.
Tot no és perdut, no ho veus, carallot?
Prou saps el que ara toca: pàmpols
esblaimats que s’amunteguen
als teus peus, baldufes que moren,
arreplegadures de l’incendi que
t’ha consumit fins deixar-te eixut,
sense carns, com un trist magristó.
Busques per on sortir i no pots.
Què esperaves, doncs? Una porta
que et dugui a la llum del sol?
Continua, credulitat, que encara
ha de venir un hivern més dur
per corgelar propòsits i ombres,
després d’aquesta benigna tardor.

1 de nov. 2005

Mormols



Oh veus penades! Escolta, cor meu,
aquesta crida que s’alça de la terra
i que ve cap a tu com un murmuri
greujós d’aquelles pèrdues joves,
laments vells empeltats a les arrels
que van creixent als teus dies tristos.
No pots evitar tostemps percebre’ls
com si et freturés, sí, corcuitós,
una primavera que en el passat
t’anunciava el pas de l’estimada,
sabies que un estel queia quan ella
passava sota la finestra oberta.
Acull ara la natura esgotada,
i si t’és estrany, certament, de nou
habitar la terra i no collir roses
que el perfum exhalin, pregunta’t
on trobaràs avui consol i ajuda
o un pit que et sigui prou amable.