Irreals i vastos, ens fonem en una abraçada oberts a un vague espai
de llum escarlata, reflex de la sang que flueix pels nostres cossos.
Un remolí d'aigua inquieta s'immobilitza
i ens desvetlla l'íntim record que tenim d'un univers incert que el somni ens retorna.
El nostre secret, com un fres guardat per la mort, un dia benigne i no llunyà
algú descobrirà: veurà que una mateixa mirada ens omple els ulls, esguard
de l'esperit que embolcalla el naufragi, i dóna naixença a un món sense matèria.
Cap surt no abolirà la manera d'estimar-nos, perquè allí on vivim viula bellesa,
sense paraules, i els nostres éssers s'han transformat en art.
