No bategaràs ja mai més com abans,
cor meu, tocat pel fred del teu abandó.
No planyo, no crido, no em desespero.
Tot passarà com fum de matinades,
i em marciré embolcallat de tu.
M’has acompanyat les nits perdudes;
fidelment te m’has enfilat pels sentits
per florir dins meu i no deixar-me sol.
Tots, tots m’heu amanyagat ulls i dits;
sota els vostres versos ni morir-se dol.
Ara no vull ser avar en l’agraïment,
si no puc retenir-te, et preguntaré:
ets la meva vida, o m’has somniat?
Calla, que vull escoltar-te dins el vent.
R.A.
