La cadència teva de mots i malucs
em marca l’arsi i tesi exagerades
de la simfonia del cos. Elidim
del compàs l’ofec d’un nou desglaç
que ve a olorar el peu coriambe
i se’ns embulla pels nostres quartets,
talment uns pics de pell d’hivernada.
A la cesura, bevem lents el licor fort
dels versos on the rocks que a la boca
ens fa branquejar viva la prosòdia.
A poc a poc s’innerven saons i rimes,
i ara no volem poc carnal el vers,
que els cossos no volen més poesia,
sinalefa fosa en l’encaix del ritme.
Abans no ens xuclés un nou clímax,
llisquem unisonants pel remolí
que ha desfermat el convuls quiasme,
paroxisme dels fluids exultants,
Una petite mort ens omple de vida
i anuncia l’apòcope final.
