La tercera persona era molt singular;
li recordava tot el que volia oblidar.
La primera s’assemblava més al seu jo;
li parlava de tot allò bo que tenia al cor.
El tercer era aspre, volia manar-li el cap,
insistia en el desconcert, la lluita perduda,
la impotència d’aquelles tardes solitàries
plenes de fred als llençols i de ruïna total.
El primer era ben diferent, era tot dolçor;
desitjava que cada matí li somrigués el sol,
treure-li qualsevol núvol trist del pensament,
li parlava d’afectes i de regals permanents.
Com és natural, presta va fer fora el tercer
i es va quedar amb l’oferiment del primer.
R.A.
