Un altre instint complagut
nodreix el desig que t’haurà
de dur als seus braços de nou.
Com les nits, els braços que
t’esperen no són mai distints.
(Quin horror pervers, quin fal·laç
pensament em diu que sóc jo
qui ha romput el delicat nus).
Cossos nus de l’un i l’altre
s’allarguen, i es toquen, subornats
per engendrar la cosa més fràgil,
la cosa que es tanca dins el feix
d’un futur de nou mesos per venir.
Ells vesteixen somnis possibles,
l’esma que hauran de partir-se.
Tu i jo els oblidarem junts.
R.A.
