Soliu

Te m’has cregut enganyat
per l’urc de ser feliç. Podries jugar
ara amb el seu cos jove, ofert i crèdul
que vol el joc, però en tu tot fóra vici:
bé saps que no pots donar-te enter.
No diguis que l’estimes i ofenguis
el seu cos pur, que en tu repta el desig
més fosc de la carn, i ella no en vol.
Vol amor i poesia, coses fútils. Paranys
que tu vas deixar oblidats als braços
d’una altra dona que també sofreix.
Tu, deixat de tot, lluny de tot.
Tu: si dius que l’estimes, no fereixis
les seves ales amb la llàgrima insistent
que vols creure real, i deixa-la volar,
candor que et penja del braç, fora nit.

Projecte

Una fulla tremola
a la llum del fanal,
i tot al voltant
és ple de projectes buits.

Iniciats, només,
com s’inicia la pluja
d’una nit cansada
que no troba els teus ulls.

¿O sóc jo, esparver
furtiu, que tremo
i te’m reflecteixes
al bassal, ulls beguts?
 

Cor submís

Em rebutges el crepuscle.
On vas, cor meu? No em fugis
de l’aigua de paraules
que irisa l’onada fosca.

Sóc foraster a la teva mar
que de pupil·les sembres,
perles tèbies de lluna
que l’oreig incert frisa.

Torna, torna cap a mi,
i no trepitgis gaire fort
l’ombra del meu cor submís
que als teus peus reposa.

L'arbre

Irreals i vastos, ens fonem en una abraçada oberts a un vague espai

de llum escarlata, reflex de la sang que flueix pels nostres cossos.

Un remolí d'aigua inquieta s'immobilitza

i ens desvetlla l'íntim record que tenim d'un univers incert que el somni ens retorna.

El nostre secret, com un fres guardat per la mort, un dia benigne i no llunyà

algú descobrirà: veurà que una mateixa mirada ens omple els ulls, esguard

de l'esperit que embolcalla el naufragi, i dóna naixença a un món sense matèria.

Cap surt no abolirà la manera d'estimar-nos, perquè allí on vivim viula bellesa,

sense paraules, i els nostres éssers s'han transformat en art.

perfil

Sóc aquell que pateix set d'estimar-te.
I quan t'estimo, s'atura la vida en aquest acte.

Perfil