Gotes de tu

Què has vist al mirall? Només gotes?
Mira bé, i veuràs el que només
podem veure tu i jo: petits plors,
flors de saücs escampades pel vent,
cric-cric de libèl·lules que et parlen,
perles irisades per la llum de Kamtxatka
que s’endú els núvols del pensament.
Plaers edènics que se’t fan reals,
tremolant, parpellejant, per mi mateix.
Pensar no és pecat, i tu, com una vestal,
d’un meu estant t’has enfilat, has pres
la meva vida i li has tret la pols.
Ara, tanca els ulls i torna a mirar.
Veuràs les coses importants de la vida
que t’han regalat els déus: gotes de tu.

A la mitjanit

Si jo en sabés, et faria
arreplegant tot el que el vent em duu,
una bombolla de colors irisada
que et sorprengués, a tu
que et perds rere uns ulls a la mitjanit.
Si en sabés, ja no caldria,
perquè els teus ulls ho han vist tot,
que busquessis en les meves paraules
el que no poden dir aquests mots
que volen besar el trenc d’un cor ferit.
Si jo en sabés, d’escriure,
no pararia fins a consolar el teu plor.

Noia de l'Havana Xica

Com si fos demà, qualsevol dia t’esperaré.
Serà una tarda que també renillarà un vent
excessiu, el mateix que avui ens fueteja
i fa xisclar d’òxids vells les portes de metall
plenes de queixes. Udols llargs que cavalquen
lluny i dibuixen, imprecisos, un subtil trenc
de mercurocrom sobre la mar fosquejant.
Quan et trobi, voldré que em duguis avall,
pels ravals que t’han vist créixer i et diuen
com t’ha mudat el cos i el benefici de l’estiu
fins a descloure’t tota. Ens aturarem davant
d’aparadors prodigiosos difícils d’imaginar.
Caminarem lentament, l’un al costat de l’altre,
i m’ensenyaràs tot el que han vist els teus ulls
des que t’has sabut dúctil natura que gosa
desitjar follies. Ja som a la cruïlla de la fàbrica,
ara una desferra aterrada com l’esquelet èlitre
d’una convincent criatura de cinematògraf.
Anem a perdre’ns pels carrers que menen
al port i fan olor de fons de mar i de xarxes
podrides. D’un últim perdut quiosc, surten tot
de veus ofegades per una remor d’aigua fosca,
retallada per la llum molla d’unes finestres
plenes d’alè vescós, untuositats de xató enterc.
Aquí, entrem-hi. Prendrem una xocolata calenta
o bé un licor espès i fort que ens espanti el fred
i la por de nosaltres que encara ens queda.
No vull que els teus ulls lunars m’ensenyin
la compassió. No ho suportaria. M’estimo més
mirar-me’ls i creure que s’enaigüen de desig.
No veus com els dits se’ns remouen inquiets?
Són peixos lliscants sobre una taula que ha vist
ja moltes confidències, i no gosen trobar-se.
Potser és perquè saben, com ho sabem tu i jo,
que ja no podrien destriar-se després de l’encaix.
Crec que en alguna butxaca, no sabria dir quina,
duc un poema que parla de tu. No te l’ensenyaré.
Val més que em deixis marxar i et quedi un record
espurnejant d’aquell que vas creure que estimaves
i no et dirà que sense tu els dies seran més tristos.
Quan sortim, ens veurem passejant per l’escala
de l’oblit i per camins divergents que no es trobaran
mai més. Tu m’acompanyaràs les nits solitàries.

Solstici

Gener benigne. Se’t va inscrivint als malucs i al tors
el guany de les nits viscudes i els plors dels infants
que no has vist néixer i ara et reclamen un teu plor.
Rodones sorpreses se’t reparteixen desiguals pel cos
i no són les ungles i els cabells que van creixent, sinó
odis que s’arrapen a l’arbre, un dia altiu i gloriós,
que va lligar estols d’homes als seus peus com gossos
amansits i una carícia distreta va tot esquinçar-los.
Tantes coses teves que semblaven obra dels déus
són ara entre les meves mans i en servo un record
clement. Pietats, pietats dolgudes! la gran soeur
se’ns ha fet gran, diguem-ne només madura sol,
i no cal que sàpiga que el solstici roent de l’estiu
fa dies va perir i ara s’apropa l’hivern, el seu gran dol.
Gener benigne: aparta-li tu de la memòria nua
tot record d’un altre home. Que visqui convençuda
que l’amor sublim, el goig sensual, només puc donar-li jo.

Follia

Comences l’any on el vas acabar: boig,
rere un filat. I el que et resta serà igual.
I tots els que vindran, idèntics també.
D’aquesta manera se’t va quedant, la crosta
seca de la pell, feta de pergamí i de guix
esblanqueït, mig pel sol mig per la lluna.
És per ella que vaig morir! diràs a aquells
que t’obliden despietats i s’aparten de tu.
Veus que t’escarneixen: Ets boig i xaró!
Dius que encara l’estimes i no recordes
que trenta anys fa que ella et va fugir.
Era massa bella i l’apassionava l’amor;
de pell bruna i desmais de blens sedosos
no volia compartir les estretors amb tu.
Desitjava nits inacabables, matins de llum
fastuosa, perfums sublims de París i grans
espectacles del Broadway. Tot el que de nou
descobria li era poc. Lleugera, va alçar el vol
amb un altre amor aquella nit de pleniluni.
Fugia per no llanguir al costat d’un pobre foll.
El que ella mai no va saber, és que guillat,
mirant la lluna les nits que feia el ple,
va tornar-se’n d’enyor aquest pobre boig.

Fi d'any (gosar poder)

Heracles inclement: gosa
poder tallar caps troians
o envia’ls eneides a salvar,
allí on els aqueus van gosar
raptar Briseides per satisfer
desitgs d’un lasciu Aquil·les.
Tu, immisericorde,
llança’ls fúries del Tàrtar:
aquells Minotaures cruels,
occits per la mà d’un Teseu,
i les tres Gorgones juntes,
Sthénos, Euryálê i Medusa,
que els converteixi a tots
en immòbils tanagres
per a escarni de Perseu.
Sigues com el déu Zeus
que va desfermar Titans
i Cíclops per venjar-se
d’aquells que un dia el tron
celest van gosar poder.
Tu desferma’ls l’Hidra
dels set caps de Lerma,
que els enviï a un avern
que ni el mateix Dant
no hagués gosat pensar.
Ara que ve el tombant d’any,
vulgues regnar al teu l’Olimp
fet d’ídolets marbrejats
que la Medusa ha ullprès.
I tu, vell, sàtrapa gloriós,
gosa poder passar anys,
que els dotze treballs d’Heracles
la partida t’estan guanyant.

Paraules teves

Condemna o salvació poden ser,
volença de les paraules teves.
S’aturen on m’aturo, els dispersos
mots que deixo anar per l’aire
i tots em parlen de tu. Penso
en allò que se m’endú, que al sol
s’accentua i que l’ombra encobreix:
un sol record teu que em tremola
errat pel pendís de les paraules.

Íntim

Llum! On és la llum?
L’estimat passa per davant
de la meva porta
i jo no estic preparat.
La pregunta i el gemec
es desfan en llàgrimes
i els meus ulls es perden
en la buidor de la llunyania.
No he vist el seu rostre,
no he escoltat la seva veu,
només he sentit, ai las!
els seus passos lleugers
quan s’allunyaven de mi.
Afinaré l’arpa d’or
dins l’aire cristal·lí
quan seguis quietament
i l’amor es transformi en flor.

L'altra

La passió que un dia vam creure real
algú se’ns la menjat. Com una flor,
debades oberta, tot just iniciada.
Vaig tenir a les mans aquella teva
finor i no puc oblidar-ne el perfum.
Tant insistent retorna, com retornen
els pous de glaç d’aquest hivern espès
de llum, plumbi desguàs de foneria.
Se’ns l’ha menjat. Bevem licors forts!
vidres líquids. Estòlids cridem l’oblit!
Prometem-nos que mai més no tornarem
a aquella casa i a les nits que van fugir,
massa anguniades de veure’m convertit
en un alè esbravat sense vida ni pena.
Una cigarreta va fent cendra, amb por
de no saber a temps qui som i què volem.
Si un dia em trobes amb l’altra, ens direm:
va ser un somni. Només un bonic somni.
 

Soliu

Te m’has cregut enganyat
per l’urc de ser feliç. Podries jugar
ara amb el seu cos jove, ofert i crèdul
que vol el joc, però en tu tot fóra vici:
bé saps que no pots donar-te enter.
No diguis que l’estimes i ofenguis
el seu cos pur, que en tu repta el desig
més fosc de la carn, i ella no en vol.
Vol amor i poesia, coses fútils. Paranys
que tu vas deixar oblidats als braços
d’una altra dona que també sofreix.
Tu, deixat de tot, lluny de tot.
Tu: si dius que l’estimes, no fereixis
les seves ales amb la llàgrima insistent
que vols creure real, i deixa-la volar,
candor que et penja del braç, fora nit.

Projecte

Una fulla tremola
a la llum del fanal,
i tot al voltant
és ple de projectes buits.

Iniciats, només,
com s’inicia la pluja
d’una nit cansada
que no troba els teus ulls.

¿O sóc jo, esparver
furtiu, que tremo
i te’m reflecteixes
al bassal, ulls beguts?
 

Cor submís

Em rebutges el crepuscle.
On vas, cor meu? No em fugis
de l’aigua de paraules
que irisa l’onada fosca.

Sóc foraster a la teva mar
que de pupil·les sembres,
perles tèbies de lluna
que l’oreig incert frisa.

Torna, torna cap a mi,
i no trepitgis gaire fort
l’ombra del meu cor submís
que als teus peus reposa.

L'arbre

Irreals i vastos, ens fonem en una abraçada oberts a un vague espai

de llum escarlata, reflex de la sang que flueix pels nostres cossos.

Un remolí d'aigua inquieta s'immobilitza

i ens desvetlla l'íntim record que tenim d'un univers incert que el somni ens retorna.

El nostre secret, com un fres guardat per la mort, un dia benigne i no llunyà

algú descobrirà: veurà que una mateixa mirada ens omple els ulls, esguard

de l'esperit que embolcalla el naufragi, i dóna naixença a un món sense matèria.

Cap surt no abolirà la manera d'estimar-nos, perquè allí on vivim viula bellesa,

sense paraules, i els nostres éssers s'han transformat en art.

perfil

Sóc aquell que pateix set d'estimar-te.
I quan t'estimo, s'atura la vida en aquest acte.

Perfil