1 juny 2006

Levitat



















Hauries d’haver-te amagat.
No vas anar prou amb compte
i la llum inesperada t’ha encegat.
Has volgut sortir del racó més fosc de tu,
del forat més profund de l’agonia
i ara hauràs d’omplir-te de paciència.
¿Et pensaves que eres un esperit lliure,
una criatura fora de l’abast de les lleis
de les fibres més interiors i pulcres,
exempt de plorar davant d’una mirada?
No queda lloc a la terra per a les ànimes
que neguen l’evidència, que no volen ser
arrossegades per les turbulències del cor.
A poc a poc, a mesura que el “no” decandia,

igual que la darrera flama d’un llum de parafina,
vas començar a sentir que alguna cosa
havia arrelat dins la teva quietud.
Un goig confús et rebrotava a les mans
i se’t perdia com escata de sol
dins l’abisme dels seus ulls.
No ets un heroi ni ho pretenies ser.
De fet, no has presentat cap mena
de resistència davant d’aquest esclat
de focs d’artifici que ha tocat un nocturn
amb la flauta de les canonades de l’atzar.
Ara no vols veure lliscar els anys
sense que s’entrellacin aquestes mans
i un dard esquinci el vel de les teves pors.
Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels
i has sortit amb el rostre desafiant a saludar
el nou dia, una lluminositat que banya de sol
i de mar les teves parpelles cremades.
Mai no demanaràs almoines al temps.
I d’on ve tot això? Per què alçar
davant d’aquesta claredat les mans tancades?
Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards
a les mans d’aquesta flor i cridar ben alt:
“Magnífic!”. I ja dempeus, tot apropant-te
amb una tendresa insospitada a les escotilles
del cor que per tu s’obre, tornes a cridar:
“Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador
ja no el canviaries per res del món.
No, ni per recuperar la memòria dels naufragis
per on has navegat durant tants anys.
Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales.
Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge
i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent
que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu
a ballar com balla el sol al voltant de la terra.
Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera
plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre
que s’adorm, confiat, als teus braços.


28 maig 2006

L'espera



















És ara que el cor, prudentment,
atura el seu batec i vol somniar.
Si pogués llargament mirar
la boirina groga que ve de l’horitzó i
que em parla de tu, dels teus besos futurs,
i ignorar que passat i present s’obren pas
a cops de colze, inoportuns, dient-me
que la felicitat i la passió envelleixen
els cors, irremeiablement. Si sentís
una veu que diu “sóc aquí”, pensaria
que un deliri trement s’ha apoderat
del meu cap, com un zumzeig d’abellots.
Ja tinc arrels als peus i a les mans,
i al voltant dels ulls un pic de certitud
un pèl primerenca, de massa espera.
Per això et demano ferventment
que no triguis a socorre’m. Només
et cal mirar el regust que tinc de tu
a la boca, ara torçada, esperant
l’alenada d’aire fresc que m’has de dur.

27 maig 2006

Iseult

















No, el meu cor i jo no podem pagar amb llàgrimes
salvatges l’or viu de la teva bellesa, Iseult:
un somni polit per les aigües dels clars rierols.
Totes les coses que ara em meravellen, les sé per tu:
la mar tan clara emmirallada de lluna i de sol,
vells arbres que esbossen ombres per nous camins,
la flamarada de l’atzar que ens ho incendia tot,
una fiblada que ha vessat paraules d'un cor de cigne,
els senyals que he trobat a les mans deslliurades,
les perles d’ambre dels teus ulls que tinc tan a prop.
I uns versos que han embogit veient-nos sols al món.
D’ara endavant diré que la meva vida, Tristan,
tota la vida que em queda a les mans, és de ficció.
Després de conèixer la mort i renéixer pel teu amor.

26 maig 2006

Miralls




















Si avui m’afiguro que una noia surt
a un carrer del meu temps reverdit,
confiant en aquell poder que reprèn
l’enyor pueril que tothora em socorre,
cruixits de moltes branques trencades,
ja comprens que dic que és més certa
que totes les que tenen ficat al cap
que hi ha noies meves, i són irreals,
salvaguardes dels meus dies oscats.
Callada, va fent d’aquest bestiolet
una persona ribotada d’ingratitud,
llimat d’arestes que no puguin demà
esgarrinxar el mirall on s’ha mirat.
Callat jo, procuro mantenir-me
en la ximpleria lírica de nedar
contracorrent, deixant que em miri
i jo mirant-la des dels meus anys,
amb un ull de guix i l’altre d’espera.

22 maig 2006

Gramàtica dels cossos
























La cadència teva de mots i malucs
em marca l’arsi i tesi exagerades
de la simfonia del cos. Elidim
del compàs l’ofec d’un nou desglaç
que ve a olorar el peu coriambe
i se’ns embulla pels nostres quartets,
talment uns pics de pell d’hivernada.
A la cesura, bevem lents el licor fort
dels versos on the rocks que a la boca
ens fa branquejar viva la prosòdia.
A poc a poc s’innerven saons i rimes,
i ara no volem poc carnal el vers,
que els cossos no volen més poesia,
sinalefa fosa en l’encaix del ritme.
Abans no ens xuclés un nou clímax,
llisquem unisonants pel remolí
que ha desfermat el convuls quiasme,
paroxisme dels fluids exultants,
Una petite mort ens omple de vida
i anuncia l’apòcope final.

21 maig 2006

Descobrir
























Oh, si hagués sabut
que m’esperaves!
Com m’hauria inventat
històries per explicar-te,
tots els detalls en brut
d’una vida que ha anat
fent pòsit per cellers buits,
cegues pors viscudes
que tu aixafes i et beus
d’un sol glop. Enderrocs
d’uns llavis que retroben
la teva sal esverada.
L’esme, l’ofega l’aigua
de les paraules que em pugen
fins a la gola i no sé dir-te.
I tu dius que sí a tot
fins que l’orgull se’n desprèn.
Que no en vols saber res?
Tan clars que em vénen
els mots, ara. Els justos
per dir-te que t’estimo.

20 maig 2006

A mitja tarda

















Deixa’m l’esperança,
avui quan te’n vagis,
que aquest sol que crema
a la mitja tarda dels anys,
inacabablement foll
i que es fingeix ocult,
em fa més usat i més cert.
Encara que entris demà
amb un desfici convuls
de platges i cossos i nits
per descobrir insensats,
de ponts per traspassar,
de lluny, no massa reals,
de mans que s’allarguen
i es troben i es toquen
i es rebolquen com cadells,
tremolosos instants nuats,
encara que em diguis
que és cert i que vindran
altres matins confiats,
encara que avui he après
que t’és fàcil de seduir,
sé prou bé que en aquesta
cambra no m’hi trobaré mai.
Darrera companya, no vulguis
veure, que ningú no vegi
la negror d’ésser sol al món.
Deixa’m l’esperança
de camins retorts, tan lents,
clars de llum sense sol,
l’únic que em sé meu
mentre buido aquest pou.

18 maig 2006

Alhena























Fa vint anys, Alhena,
no tenies tant de sol als ulls,
de mar llisa i daurada.
El teu posat de roig atònit,
el color del crepuscle,
encara somniava la bondat
del recer d’un gest tendral
que et donés, benèvola,
l’ombra d’un núvol baix
de cendra d’olivera.
M’estremeixo dels dies passats,
les hores, els anys, els segles
i els ulls tan fixats al terra.
El teu nom celest és profund
i en pocs minuts ho capgira tot.
D’on et ve tanta tendresa?
No t’hi pensis i fem via,
avall pel camí de les tosques.
Ara passem-hi, pel darrer ofec,
i salvem esvorancs i desguassos
que buiden tot l’enyor de la nit.
Vigilem el llot rovellat
que s’arrapa al dur asfalt,
que no pugui recordar-nos
que els cossos ja no són sinó
porcellana trencadissa,
estridents flautes d’ivori,
mans que tremolen sense fred
pels racons més perduts de tu.
I és avui que em menes
al gorg profund i a la balma
maonada de matins irisats,
seduïda pels orgasmes
que em trituren els somnis
quan libo del teu cos nu,
insecte perdut en tèbia flor.


29 abr. 2006

Lluna de plata
























Febrós i indolent he tornat
per veure’t la cara pigallada,
lluna de plata, sola al món
no podràs seguir-me el rastre,
argentera de la nit revinguda.
A l’hora foscant tentinejo.
Closca de cargol, vés oblidant
que ni estimada ni lluna tens.
Quan surti, li sabrà greu veure
que no l’has trobat aquesta nit.


26 abr. 2006

La mar i el veler



















Et tinc a les mans i als ulls
i a tots els sentits de la pell,
com si fossis el primer i
l’últim llibre que mai he tingut.
Medito el que t’he de dir,
pensaments teixits al vol
de la llum crepuscular,
l’esplendor d’una dansa
que m’esperona la decrepitud
que no es rendeix encara.
Medito sobre el tema suprem
de la saviesa dels cos.
És bo que tos els amants
coneguin la distància que separa
la nit feréstega de la mort.
És bo que parlem i parlem de tot,
d’esquena a la claror de la tarda
i mirant la sensualitat de l’ombra,
quan a la nostra falda es gronxen
margarides i tes amb llimona.
Sota aquests cels safirins
vam estimar-nos i res no sabíem.
Viatger prudent per la riuada
dels versos, després de tant silenci,
ara em fuig la paraula nítida;
no trobo l’art i el do de les muses,
aquell cant dels còdols al trencant
de la riba de l’aigua cristal·lina,
per això deixo que parlin elles.
A sea and sailing boat lost in the night.

17 abr. 2006

Esbat




















Estimo el silenci,
aquell trobar-me nu
que no m’és estrany.
Ell res no em demana.
Les paraules redundants
suplanten sentiments.
Estimo les hores perdudes
en els colors d’aquest mar,
finestres esbatanades
als horitzons llunyans
que m’apropen els ulls,
vida que giravolta al vent.
Ell m’ha permès esbatre
un mòrbid pensament
enquistat a l’ala de plom.
Ara podria volar, i volar
em fa por vertiginosa.
Sempre torno vora teu.
Per sobre de tot, ja saps
que qui estimo és a tu.

3 abr. 2006

Demà


















No, no t’ha d’espantar res,
ni ara ni mai serem covards.
Diguem-nos-ho tot avui,
per si demà no tenim veu,
per si de cas s’ha fet fosc
a mitja tarda i ja no et veig.
Em somrius des del crepuscle
i jo t’escolto, perdut en la nit
que s’apropa i ens devora.
Tu em dius que serà estrellada.
Guardaré cada paraula teva
per no oblidar els teus dies
dins meu, els teus ulls,
tranquil silenci on t’esperaré,
il·luminant el teu demà.
Ja han passat trenta-cinc anys.

25 març 2006

Alatrencat


















M’explico a mi mateix,
en blanc i negre, la història
d’alabaixa, brisa de l’instant
que oroneja de sud a nord.
Mentre, en el cantó llòbrec
d’aquest mar, la melodia
del sol a cada albada
encén la passió pel vol,
swing que els ulls segueixen
pels crits d’orenetes al vent.
Aixeca el vol, matí alatrencat,
que a façanes i interiors
s’hi reflecteixin els colors
de la nova primavera.
De fang faré el niu sota els
balustres del teu balcó.

11 març 2006

Absent



El vent cessa tot d’una
i aixeco els vels d’horitzons
d’un nou dia, nascut pròfug,
després del triomfal silenci
d’una nit que ha pesat llunes
enormes, cors trossejats
com velles rodes de molí.
El conec, sí, aquest núvol baix
de vol oblic que vitrifica
l’aire que respiro per tu,
enclusa òrfena de martell,
tot devastat per la represa
dels lladrucs a la lluna.
El vull, sí, el sadollament
sense melodia d’aigua
del frec de les dues boques.
Ets en l’aire tu que voles;
voles i giravoltes i sures
i entres i t’esllavisses
al país de l’altra banda.
Dia i nit es fan espera.
Com més anem, més se
m’infecten les paraules de tu,
tot i saber-te absent.

5 març 2006

Nom propi



Calla, vent! No et queixis més,
passavolant iracund,
que d’allà del puig tramunten
els ulls bruns d’una noia
que no diu el seu nom.
Fa camí pel fervent llevant,
pel ramell d’un paraigües
vermell ple de cintes,
de bracet –i és molt maca-
amb la llum matinal que sura
per entremig les gerberes.
Com que no tinc per viure,
no diré res. Si de cas, un dia,
quan parli, direm que l’estimem.

1 març 2006

Enteniment



A les orelles, xiscles de flautes ardents,
i del nord –més gris que els teus ulls-
un núvol fosc, amb rostre de borreu,
arrossega un garbuix de mots sofrents.

Les hores passen, com tisanes amargues,
amb una lentitud que fa mal.
I des del balcó estant un floc de neu,
carregat de certitud, em forada el seny.

22 febr. 2006

Revival



Màscara de febrer, per què m’acuites?
Per a tu sóc aprehensible i alhora irreal.
No em cal la ubiqüitat per no deixar-me
atrapar per les teves subtils teranyines.
Tu, dona de blanc, segadora d’espigues
que s’inclinen al vent com els trèmols,
el teu ull no arriba a traçar la frontera
entre el tirànic hivern i la meva llibertat.
Per a mi els udols del vent són un cant.
¿Per a qui? ¿Per a què? La impaciència
no em deixa desxifrar amb lucidesa
els escarabeus que pel matí lluen al sol,
sortilegi que m’empara de ser un esclau.
La llibertat arriba despullada, llançant
flors als meus peus i jo marxant amb ella,
tutejant el cel que m’ha vist llegir-te poemes.
Condemnat, en aquest segle, a persecució,
cantaré encara molt de temps els salms
que puguin ressonar aguts en el bronze
del meu calze. Ara que me’n vaig a poc a poc
al país del silenci, aquests sembrats d’or
que trepitjo rumien un adéu dins la boira.
He estat feliç de viure amb tu i oblidar
que no hi ha retorn al món antic nostre.

13 febr. 2006

Temps fugit



Ho veus? Tot és net per les altes ribes.
Hem endreçat els records i ja no queda
res d'aquelles teves rialles que omplien
de jocs l'arena, cada cop més solitària.
Porto a les mans les restes de les carícies
d’ahir per si les vols tornar a veure: clots
reblerts d’engrunes petitones i brutes
entronitzades al cor de la vida viscuda.
No pateixis si al meu coll ja no s’hi agafen
dones d’ulls aigualits i mirada salobre,
és una càrrega que arrossego per la vida
apropant-me a milers de cares boniques.
No temis que caigui en cap infidelitat:
mil vegades lluirà el sol en aquest cel
gris senil abans que jo no t’hagi oblidat.
Però també aleshores, quan cada gra
d’aquesta sorra em retorni el teu nom,
planarà pel cel altívol la veu d’una gavià
que recordarà els silencis passats.
Els infants tornaran a ser feliços
i sentiràs els seus crits que es barregen
amb els nostres crits enterrats, xiscles
que aplega el vent en un munt inútil,
avui ja no ens crema sota el cos nu
cap estiu que sigui nostre i plausible.
Has volgut tornar, i ara se’t bada
una magrana d’enyor a les mans.
Deu anys ni cent no cauteritzen pous.
He estimat massa. Plànyer qui?
Si en aquest món tothom hi és de pas!
No em dolen aquests horitzons tristos,
no em dolen els anys gastats. Només
em dol que la teva platja, avui, és buida.

18 gen. 2006

Nits de pluja



Plou, i les nits s’asseuen a terra
(al terra del parquet crepuscular)
per jugar amb el xiscle del silenci.
He tornat a caure davant teu
i no m’has fet cas. Com si vols córrer!
Reconec, pel teu rostre, un matí blanc
que la boira ha estès permanentment
damunt els finestrals amb urpes.
Fa olor d’acàcies, el teu posat,
i les finestres altes estan obertes
de bat a bat. Un fosc vapor de bany
s’enfila (que esplèndida estàs!)
inofensiu pel pic dels teus ulls.
Plou. Se m’apareix un somni:
els nens fastiguegen les matrones
i una espelma està encesa. Somio:
sóc un nen, i d’entre els nens m’han
agafat i m’han lliurat als teus braços.
¿Però què dius? Sona el crit del vent
i em desperto. Una curta espelma
està encesa i jugo amb l’insomni.
Vetllo i les nits tranuiten amb mi.


4 gen. 2006

Ulls d'ombres



No t’he tingut i t’estimo.
Perdona’m el que ara et dic,
si uns llavis que no coneixes
només saben parlar de tu.
No et tindré mai als braços,
amor, sé que no ets per a mi.
Submises ombres xineses
guarden la meva solitud,
elles i la teva fragància
descansen en el meu coixí.
Ara, totes juntes, ballen
amb la cabellera a l’aire
el vindrà o no vindrà,
després voldran fugir.
Per les pestanyes canoses
cauen llàgrimes blanques
de totes les canonades
que vénen dels teus camins.
I pels tèrbols rierols corren
xuclant un sol mot, tendre
suau i nu. Amor, vine que
de gel i gebre les mans tinc.
Aquestes mans cansades
he après a tenir-les buides
de qualsevol carícia teva,
saps que no passaran d’abril.
Durant el martiri nocturn
has vingut per dir-me adéu,
només demano el teu perdo.
Perdona’m el que ara et dic:
No t’he tingut i t’estimo.


3 gen. 2006

T'abraço



Passo l’hivern sol, caminant pel fred.
Entro, i passo les nits als teus braços.
De dia tu no em veus, i són un infern
totes les hores que al carrer m’espero
que arribin els teus nocturns passos.
M’agrada veure com dolceja la llum
dels fanals pels carrerons encesos,
i t’escric a les seves parets els versos
sense preu que un cretí malgastarà.
Ara ja puc obrir els ulls, assossegats
per l’ungüent salvatge dels teus besos.
Te’n burles? El meu jo em queda estret
dintre d’un vell jaqué de pallasso.
Digui! Qui parla? Estic magníficament
malalt. Nena, tinc el cor incendiat
i ara salta d’un bordell en flames.
El carrer flaireja pudor de cremat.
No tireu aigua! Només amb carícies
ella apagarà el meu cor en flames.

1 gen. 2006

Sentint-te



Et duré a sobre
i no em rentaré mai més:
no vull perdre la fragància
que has deixat damunt meu.
L’arquet dels teus dits
ha traçat mapes concrets,
descobrint tots els secrets
que guardava per a tu,
només per a tu i ningú més.
Aquesta nit has resseguit
tots els camins possibles
i has omplert de rastres,
del tot inesborrables,
cada solc de la meva pell.


26 des. 2005

Bulevard dels somnis



No puc tornar enrere
perquè la vida m’empeny
darrere un somni estroncat
per l'aguda flauta de la nit.
Un raig esbiaixat de color safrà
entra fins al fons dels teus ulls.
Els somnis, van l’un darrere l’altre
acompanyant les meves despulles
i jo vaig per la minsa albereda
fins al bosc roig de gingebre.
Amoroseix-me l’amarguesa
amb la darrera carícia d’una dona.
Què n’he de fer, de tu?
Què en faré ara, de mi?
No diguis mai " No puc més".
No puc més i aquí em quedo.

12 des. 2005

Allò que mai no et diré



Lluito contra el temps
i no puc dir tot el que voldria
als qui estimo, sobretot a tu,
que mai no et mous del meu costat
i sempre tens un ull posat en mi.
Alguna cosa amagada em fereix
i ja no puc estar trista o contenta
ni plorar damunt la meva falda:
he oblidat on he perdut les llàgrimes.
Voldria tornar a palpar-me el cos,
moure els dits i les mans i no puc,
he de confiar en tu, fins i tot en la foscor,
fins i tot ara que estic caient.
He deixat enrere la mimosa del jardí
i els geranis vermells pujant les escales
de l’estança on m’esperen al final del dia.
¿M’hauré de consumir en pensaments
tristos per tot el que se m’ha escapat?
¿Això és tot el que em queda per viure?
Intento en va recordar els moments
de tendresa que vam compartir.
Algú me’ls ha robat. La boira, insidiosa,
que me’ls va prenent de manera lenta.
Totes les coses que sento i no entenc...
El telèfon torna a sonar i algú l’agafa.
L’amor sempre guanya -repeteixes tu-
i em somrius, ulls tristos. És clar que guanya!
Sense amor estem perduts, som ocells
amb les ales trencades i ja no podem volar.
Sense tu, no estic segura de poder sobreviure.
Igualment em vindrien a visitar, fills, amics,
però no seria el mateix si no tingués algú
que sé que després no marxarà i que em vigila
sempre. Això és una part del que representes tu,
no només l’amor que rebo, sinó també la seguretat
que hi ha algú que en tot moment em protegeix.
Sento la delicada carícia de la teva barba
fregant-me la cara com un rostoll ple d’anys.
Agafa’m la mà. Pren-me-la entre les teves,
que vull sentir els teus dits entre els meus dits
i notar la tebior del cor que se’t traspua als ulls.
I després porta’m de nou a passejar pel passat,
quan érem infants i em vas dir vergonyós
que m’estimaves més que cap altre
i que mai a ningú més no estimaries.
Tot això, i més coses, avui voldria dir-te
i sé que mai no podré. Tu ja ho saps,
i em comprens sense que calgui dir res,
perquè cap surt no abolirà la manera
que tenim d'estimar-nos, sense paraules,
i ara el nostre amor serà així per sempre.

5 des. 2005

Gota salada



Un trenc humit
em parteix la cara:
aquella gota despenjada
de les finestres de l’ànima
em rodola avall,
li has ensenyat tu
el camí per on anar-se’n.
El que més temo,
és que després d’aquesta
en vindrà una altra.
Fins quedar-me buit
de carícies i paraules.
¿Per què em deixes la vida
si m’has pres l’esperança?

28 nov. 2005

Rastres



El silenci, a través dels senyals
del passat i de les peripècies
dels anys mutilats, intenta en va
reconèixer els traços profunds
que vas deixar-me a l’interior.
Geli, nevi o hi hagi tempesta
surto a aquella hora fosca
que és impossible veure res
i les passes cruixen cansades,
sense cap rastre de servilisme.
M’assec, prop de la llum ambigua,
i rebo els erables de la clariana
que vénen al meu encontre.
A l’entrefosc, i per damunt del món,
assegudes a les constel·lacions,
també s’alcen les teves mans
estimades, tacades de tardor.

20 nov. 2005

Cara al mar



Cara al mar et parlaré
perquè tu i jo ens entenguem,
peixos de plata alcen veus
que les oïdes m’eixorden
i diuen que de mi et desprens.
Oi que em segueixes?
Escolta. Un vers t’he fet,
i ara et durà, cavalcant
sobre l’onada embravida,
unes paraules maldestres.
És d’aquells que a tu t’agraden:
un regalim d’aigua llisquent
que cau per la canal plujana
dins la conca de les mans.
No la deixis escapar, dona!
que la beurem frescos i lents
com si buidéssim el pou
de les hores que ens queden.
Sents la mar que et crida?
Si hi vas, mai més no podré
escriure’t les meves queixes,
i els mots suraran a l’aigua
que s’ha endut els teus besos.
Escolta’m com ara et parlo,
tristesa meva,
cara als naufragis dispersos.

19 nov. 2005

Caricatura



No conec cap reixat
que sigui prou tangible,
ni cap model de presó.
(És un joc extravagant,
aquest de pensar-se un;
serà el pitjor surt que
m’haurà tocat d’escriure)
L’extravagància la fa
no tenir cap mirall
on poder mirar-se avui.
És llarga la processó,
i sort que tinc candela
i ja es poden apagar
al calabós tots els llums,
res no m’impedirà
poder compondre
imatges netes de tu:
peus i mans emparrats
al capçal del destret,
igual que uns monyons
fets de molta angúnia.
El pitjor d’aquest gran tort
no és pas la fugida,
ni callar el que no dius
abans d’abaltir-te,
més estranya és la feblesa
de no saber on trobar-te.
Brunz l’enyor pel pendent
i et deixa un mal regust,
ets massa incongruent:
no has dit res de tu,

només del que et fuig.

13 nov. 2005

Despertar



La llum d’aquesta ciutat és immensa,
i vull creure’m encara que pot ser ara
que vas dir-me: “Hi tornarem, veritat?”
Sura per l’enteniment un propòsit de fe:
veure’ns desperts tal com ens somiàvem
aquell dia en que tu, corregeix-me,
vas tornar-te’m pura llum o vent de mar,
corol·la, una vegada érem a Sydney,
d’una flor groga per a mi tota oberta.
Si fa un moment t’he dit que la imatge
és ben viva, ara vull veure’m despert
per comprendre que no tot és possible.

12 nov. 2005

Lluny



No, no puc oblidar-te del tot.
Amor, aquest joc l’he perdut
i em trobo caminant pel fosc.
Han passat tres mil quatre-cents
vint-i-sis dies, des que el teu cos
va dir-me adéu en una estació.
Quin rodar més amarg ara tinc,
arraulit, sí, sota un cel eixut
i sense ningú que respiri a prop.
Tot i que el destí m’ha vençut,
lluny de mi recorda’t, amor,
que mai no t’oblidaré del tot.

7 nov. 2005

Caminal



Ella dorm. Saps que aquest caminal
no duu enlloc i no s’acaba mai,
només dóna voltes a la sínia i prou.
Calla. Recull les paraules que et cauen
i no deixis que s’assequin del tot.
Tot no és perdut, no ho veus, carallot?
Prou saps el que ara toca: pàmpols
esblaimats que s’amunteguen
als teus peus, baldufes que moren,
arreplegadures de l’incendi que
t’ha consumit fins deixar-te eixut,
sense carns, com un trist magristó.
Busques per on sortir i no pots.
Què esperaves, doncs? Una porta
que et dugui a la llum del sol?
Continua, credulitat, que encara
ha de venir un hivern més dur
per corgelar propòsits i ombres,
després d’aquesta benigna tardor.

1 nov. 2005

Mormols



Oh veus penades! Escolta, cor meu,
aquesta crida que s’alça de la terra
i que ve cap a tu com un murmuri
greujós d’aquelles pèrdues joves,
laments vells empeltats a les arrels
que van creixent als teus dies tristos.
No pots evitar tostemps percebre’ls
com si et freturés, sí, corcuitós,
una primavera que en el passat
t’anunciava el pas de l’estimada,
sabies que un estel queia quan ella
passava sota la finestra oberta.
Acull ara la natura esgotada,
i si t’és estrany, certament, de nou
habitar la terra i no collir roses
que el perfum exhalin, pregunta’t
on trobaràs avui consol i ajuda
o un pit que et sigui prou amable.

16 oct. 2005

Albada



Ho sé, ma cherie, no som a la primavera
i aquesta llum que despunta és tardoral,
per això em sorprenc d’aquest esclat de colors
i el goût à la vie que m’ha revingut de cop
quan m’ha branquejat el teu saveur a lilàs.
El teu perfum és fresc com l’aube i dolç
com le pétiller de la nit que ens transporta
els sentits i ens regala aquest despertar.
Pocs fruits conservava el meu jardí en saó,
i arribes tu per conrear tota la terra de nou.

6 oct. 2005

Remolins de tarda



Trobo un vent menut
de records frements
i els giravolts grisos
de la natura morta
relluen sota el baf
que em mina el cos.
Plouen nines i ulls
bruns de tarda humida,
la letargia d’un temps
que se’m traspua
i em veu impotent
arraulit cos avall.
Arriba l’esfondrament
total i atuït m’aferro
a l’última cançó.
Plourà tristesa
el dia que l’hauré
oblidada del tot.

15 set. 2005

Remembrança



Saps que tot el que desitges
és tornar a prémer aquella mà
avesada a la millor cadència
dels curts i els llargs apresos.
Puc distingir virginals els dits
que avaren el temps i el món
que vàrem fer nostre, mite
inaugural après al llarg del anys.
Torna’m l’ànsia a les arrels
que van creixent enmig del fang,
i bufen la pols i els remolins
que turmenten els meus anys
més bruns. Caurem al contrapunt
al compàs dels sons frescos i lents,
records que dansen pels dies
que ara retornen i em diuen
que els teus pits eren turgents.
Aquest matí m’he trobat una
noia que, vint anys més jove,
m’ha despullat de son els peus.

14 set. 2005

Precipici



¿Per a què serveixen els teulats,
si prou que he repetit que trobes
una dona que t’estimes i s’alcen
els vents per esquinçar-los?
Aquesta basarda és un daltabaix
quan camino per la vora del buit.
L’egòlatra voracitat de la llum
em tempta massa -m’eixorda tot-
brunzint els abellots dins el cap
com un eixam de gotetes de sol
que llisquen avall per les temples.
Mosquitams tot esverats de baf
amaguen amors humils al pregon
del niu rere els finestrals. Veus?
Oh, l’amor sublim d’aquella noia
que vaig conèixer a l’antiguitat,
quan volaven els dracs d’or i sang.
Deixa’m venir amb tu, passant
carrers i carrers fins que siguem
lluny d’aquí, vull que m’ensenyis
els indrets on t’has capbussat:
balmes irisades i gorgs profunds
que t’han vist mudar la pell àrida
fins omplir-te el cos de bondats.

10 set. 2005

Estimada Laia



Tantes paraules entre tu i jo, fosca nit.
Vull tornar a sentir l’olor de la reravera
que em va dur, exercint de foll rodamón,
a les sempre amicals dolceses de Gardeny.
No em costa gens de veure’t de nou carnal
entre els lilàs i les glicines exsangües,
oferint-me a l’esplet dels somnis uns mots
terriblement verídics que no puc oblidar:
Tu creus en el destí? Mots que romanen,
mentre em fibla la memòria l’agut gemec
del vent i se’m muden els sentits, perquè
recordi que estimaràs homes que no conec.

7 set. 2005

Tardoral



Vindran mesos més foscos i freds
i seré lluny de la llar encesa
on vàrem fer plans que ni tu ni jo
sabem on paren. Toca seure,
i toca oblidar el que tots dos
vàrem conèixer de les passions
trasbalsades per una ferida
sagnant càusticament oberta.
M’aniré confinant per pòsits
al·luvials de remotes terres.
Caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l’herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
Una sobtada angúnia fatal
de veure’m abocat al carrer,
caminant sense vida ni pena.
Dóna’m temps. Calla. Que ningú,
ni jo mateix, no pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.

4 set. 2005

Pigalle



Res t’impedeix tornar a Montmartre
i dormir altre cop en un hotelet
de la rue Frochot, prop del Shangai
-on hi trobaràs femmes fàcils-
o davant mateix del Mascotte,
amb aire rònec de meublé barat:
parets nues, antics llits de ferro
amb llençols i mantes dubtosos,
una tauleta, una cadira coixa,
un lavabo i un bidet escrostonat,
un armari mirall sense estil
i un balcó que dóna a la nuit.
Tot extremadament despullat.
Des d’aquest balcó, albires un
paisatge dramàtic de mansardes
i xemeneies d’un gris de plom
devorades per la humitat
-igual que aquells murs lezardés
i rêves aparcats de dos en dos-,
cambres sòrdides amb cortines
opaques o semitransparents,
totes blanques o rosa dentífric,
que esperen els magres artistes
quan aquest fosc ja s’hagi diluït:
Sous-sol de París, tot plegat...

31 ag. 2005

Moment



Et deixo les finestres obertes:
no renunciïs a mirar dins meu
i veuràs que la llampuga no fuig.
Et penses que no signifiques res?
No trobaràs cap ombra espessa
si llampurneja un propòsit de fe.
Cor seduït, calla i no protestis
que cap renúncia no pot abolir
el record lumínic d’un benigne
moment que vam robar a l’estiu:
lluïssor pura que se’t va descloure,
-dúctil surt massa perplex de mi-.

30 ag. 2005

Colors



Et donaré de mi,
no pas del que em sobra
o sé que no em pertany,
perquè vull davallar
fins a les teves arrels
on els desigs més grans
hi tenen verges l’estada.
El teu cos tremola
i vibra a l’uníson
de les meves ales.
No puc caure més avall
d’aquest gran trontoll
que roda i vacil·la
i se t’arrapa lliscós
pel moll de les cames:
silenciosa voluntat,
silenciós consentiment
de la pell desclovada
que dóna vida i colors
a tot el nu de l’arbre.

20 ag. 2005

Contrapunt



Supeditada als punts
de les muses càndides,
qui posa el contrapunt?
Aquest pas me’l crec:
ara et tinc a prop de mi
i amb lenta cadència
comença a torbar-se
un signe de carícia
posat al meu abast
com un fruit madur.
M’avinc a suplicar-te
la coreografia vague
dels teus peus nus
que tracen d’esma,
i rius, crec, que vulgui
resseguir-los amb tu.

Clarobscur



Vols desaparèixer de la meva vida.
Sempre he temut que els teus somnis
no et deixarien ser mai meva,
i potser de ningú. Et conec prou
i sé que no m’escriuràs, que voldràs
ser una altra. No sé on t’he perdut,
quan van començar els teus oblits,
els somriures forçats, les excuses
que t’anaves inventant tot l’estiu
per tal de no trobar-nos mai a soles.
Blava d’aigua, quan érem a Cadaqués,
descobrírem tots els cels impossibles
i la nostra passió ho devorava tot.
No puc oblidar aquelles escapades
que fèiem pels astorats capvespres,
vesties d’ivori i duies el món als ulls.
(Amb el primer petó no vam poder
enganyar el destí que va retòrcer
mig juliol amb un incendi furiós).
Et tremolaven la mirada i els llavis,
i el que encara no sabíem és que
el millor de les nostres vides
ja havia quedat enrere per sempre.
No vull venjar-me amb els mots,
aquest record oníric és tot el que
em queda de les meves pors i de tu.

9 ag. 2005

Muses



Ressegueixo l’ordre senzill de corbes
i amplàries. Tallo camins per aquest cos
-les coses creïbles que em fas saber tu-
i bec, fresca, l’aigua de súplica dels ulls.
La carn arravatada crida i tomballeja.
La meva musa, Clio, com Mart quan torna
retut de la guerra, s’arrapa en aquest tors
sense carícia ni esma. Talia fa comèdia,
mentre Terpsícora, segura ella mateixa
en el contrapunt que cal donar sempre,
ara comprèn la bondat d’una mà nua
que se li ha declarat entre bambolines.
Totes tres dansen amb sandals vermelles
enceses com una lluna plena de riures.


8 ag. 2005

Tremalls



Bona marca, però aquest
teu cigar de l’Havana
serà en bona part mèrit meu
que tingui avui tan bon gust.
Veus, tot això ve de saber
que procuro no escoltar
amb gaire indulgència
les que de tu se’m queixen,
i em voldrien intencions
més proclius cap a elles,
que per fer, faig el que puc
si la natura està per mi:
millor voldria ser amb tu.
Moratòries de xarxada
no n’obtenen, si el lloc és
vedat, només hi pesco jo.
Exagero, i no em prova gens
la filigrana del teu fum.
M’és innata la fantasia
d’un bajà metafòric,
i sols conec valenties
de filats tramuntanals
que pesquen per badies
calmes del pensament.


7 ag. 2005

Cultiu



Esporgada de cotilles
no vol dir obscenitat.
¿Qui s’hi comprometria
sense saber el gust triat?
Cultiu? Malucs i limbes
de la flor tenen gust agre
dels marits. Tota estació,
amb vistes a honorar-te,
és bona per temptar sort.
El conhort no és comptar
quantitatiu el fruit donat,
desamortitzat i garantit,
sinó saber individualment
que el seu ús l’ha d’omplir,
el cos, d’allò que seran
llavors a mans del destí.


4 ag. 2005

Incorpori



Un mirall mal argentat fet trossos
diu que despert és quan faig pena:
Escrius per no sentir un mal fred
que cruel et rossega tots els ossos
.”
Ves a saber com, quan em desperto,
se m’entalpen al cap uns mals versos,
dalt les golfes de l’enteniment,
i uns ganyotegen i cap no ment:
“He somniat que et somniava
i en despertar d’un dels somnis
he vist febrosenc que més endins
t’havies trenat tu amb mi encara.”


30 jul. 2005

Dreceres



És tosc, com un aiguat de primavera,
el dia de l’ingrata partença
que talla camins per conèixer.
Fins on et porta el teu desig,
sents cruixits de branques trencades
que marquen la terra a seguir.
Si avui te m’afiguro que guaites
a un carrer del temps, del meu temps,
és perquè m’empara el poder
de somniar –m’eriça els mals dubtes-
que t’esgarrinxa l’agut vagit
dels meus versos acabats de néixer,
i voldries només tu fruir-ne el sentit.
Què en té la culpa? Un embolic
de marrades que no para enlloc
i uns ulls pintats de mel, porucs
de les meves proclivitats. No t’esveris,
Cal·líope, si no trobes cap home
prou innocent que no t’embafi.
Les bestioles neden per l’inconscient
i aquest conte també es farà vell,
quan les cantonades s’omplin d’espant,
i em serà cauteri uns quants mesos
lluny de tu sense dir-te adéu,
però no tot el lluny que em cal
per no viure la vida desmoblat.


28 jul. 2005

Rèdits



Arribada una edat concreta,
la noia se’ns casa amb un güell
qualsevol d’esquena coberta,
(la rata que campa a la borsa
quan veu que la barca s’enfonsa
li assalta l’amarga urgència).
No alçaré lamentacions
per les deixades de compte,
és ella, la tothora gelosa,
la noia dels meus dies vells,
la que em recordarà l’orgull
i m’ho retraurà com un insult.
No ve a tomb. Quan jo l'agafo
ja no hi ha lloc per a càlculs,
sé d'on li ve el pensament:
tot ho ha desinvertit en mi.


24 jul. 2005

Furtiu



Vas dissipant absències
que furtives se t’han ficat
dins el moll dels ossos
com la pols entre les runes.
Tenen riure de llima
les noies aigualides
que has conegut avui.
Si ara els ho demanes,
amb una veu creïble,
et recitaran les coses
que elles de tu, submís,
esperarien: un lleopard
posat a dins la gàbia
de la seva ostentació.
Has après, cada matí,
que no et val dissipar
absències i substituir-les
per fiblades harpies
que puguin escolar-se
pels verídics enderrocs.