Levitat

Hauries d’haver-te amagat.
No vas anar prou amb compte
i la llum inesperada t’ha encegat.
Has volgut sortir del racó més fosc de tu,
del forat més profund de l’agonia
i ara hauràs d’omplir-te de paciència.
¿Et pensaves que eres un esperit lliure,
una criatura fora de l’abast de les lleis
de les fibres més interiors i pulcres,
exempt de plorar davant d’una mirada?
No queda lloc a la terra per a les ànimes
que neguen l’evidència, que no volen ser
arrossegades per les turbulències del cor.
A poc a poc, a mesura que el “no” decandia,
igual que la darrera flama d’un llum de parafina,
vas començar a sentir que alguna cosa
havia arrelat dins la teva quietud,
una desconeguda voluntat ho trastocava tot
i venia a fiblar-te el pensament més calmós.
Per un instant, un goig confús et rebrotava
a les mans i se’t perdia com escata de sol
dins l’abisme del pou dels seus ulls.
No ets un heroi ni ho pretenies ser.
De fet, no has presentat cap mena
de resistència davant d’aquest esclat
de focs d’artifici que ha tocat un nocturn
amb la flauta de les canonades de l’atzar.
Ara no vols veure lliscar els anys
sense que s’entrellacin aquestes mans
i un dard esquinci el vel de les teves pors.
Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels
i has sortit amb el rostre desafiant a saludar
el nou dia, una lluminositat que banya de sol
i de mar les teves parpelles cremades.
Mai no demanaràs almoines al temps.
I d’on ve tot això? Per què alçar
davant d’aquesta claredat les mans tancades?
Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards
a les mans d’aquesta flor i cridar ben alt:
“Magnífic!”; i ja dempeus, tot apropant-te
amb una tendresa insospitada a les escotilles
del cor que per tu s’obre, tornes a cridar:
“Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador
ja no el canviaries per res del món,
no, ni per recuperar la memòria dels naufragis
per on has navegat durant tants anys.
Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales.
Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge
i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent
que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu
a ballar com balla el sol al voltant de la terra.
Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera
plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre
que s’adorm, confiat, als teus braços.

L'espera

És ara que el cor, prudentment,
atura el seu batec i vol somniar.
Si pogués llargament mirar
la boirina groga que ve de l’horitzó i
que em parla de tu, dels teus besos futurs,
i ignorar que passat i present s’obren pas
a cops de colze, inoportuns, dient-me
que la felicitat i la passió envelleixen
els cors, irremeiablement. Si sentís
una veu que diu “sóc aquí”, pensaria
que un deliri trement s’ha apoderat
del meu cap, com un zumzeig d’abellots.
Ja tinc arrels als peus i a les mans,
i al voltant dels ulls un pic de certitud
un pèl primerenca, de massa espera.
Per això et demano ferventment
que no triguis a socorre’m. Només
et cal mirar el regust que tinc de tu
a la boca, ara torçada, esperant
l’alenada d’aire fresc que m’has de dur.

Iseult

No, el meu cor i jo no podem pagar amb llàgrimes
salvatges l’or viu de la teva bellesa, Iseult:
un somni polit per les aigües dels clars rierols.
Totes les coses que ara em meravellen, les sé per tu:
la mar tan clara emmirallada de lluna i de sol,
vells arbres que esbossen ombres per nous camins,
la flamarada de l’atzar que ens ho incendia tot,
una fiblada que ha vessat paraules d'un cor de cigne,
els senyals que he trobat a les mans deslliurades,
les perles d’ambre dels teus ulls que tinc tan a prop.
I uns versos que han embogit veient-nos sols al món.
D’ara endavant diré que la meva vida, Tristan,
tota la vida que em queda a les mans, és de ficció.
Després de conèixer la mort i renéixer pel teu amor.

Miralls

Si avui m’afiguro que una noia surt
a un carrer del meu temps reverdit,
confiant en aquell poder que reprèn
l’enyor pueril que tothora em socorre,
cruixits de moltes branques trencades,
ja comprens que dic que és més certa
que totes les que tenen ficat al cap
que hi ha noies meves, i són irreals,
salvaguardes dels meus dies oscats.
Callada, va fent d’aquest bestiolet
una persona ribotada d’ingratitud,
llimat d’arestes que no puguin demà
esgarrinxar el mirall on s’ha mirat.
Callat jo, procuro mantenir-me
en la ximpleria lírica de nedar
contracorrent, deixant que em miri
i jo mirant-la des dels meus anys,
amb un ull de guix i l’altre d’espera.

Gramàtica dels cossos

La cadència teva de mots i malucs
em marca l’arsi i tesi exagerades
de la simfonia del cos. Elidim
del compàs l’ofec d’un nou desglaç
que ve a olorar el peu coriambe
i se’ns embulla pels nostres quartets,
talment uns pics de pell d’hivernada.
A la cesura, bevem lents el licor fort
dels versos on the rocks que a la boca
ens fa branquejar viva la prosòdia.
A poc a poc s’innerven saons i rimes,
i ara no volem poc carnal el vers,
que els cossos no volen més poesia,
sinalefa fosa en l’encaix del ritme.
Abans no ens xuclés un nou clímax,
llisquem unisonants pel remolí
que ha desfermat el convuls quiasme,
paroxisme dels fluids exultants,
Una petite mort ens omple de vida
i anuncia l’apòcope final.

Descobrir

Oh, si hagués sabut
que m’esperaves!
Com m’hauria inventat
històries per explicar-te,
tots els detalls en brut
d’una vida que ha anat
fent pòsit per cellers buits,
cegues pors viscudes
que tu aixafes i et beus
d’un sol glop. Enderrocs
d’uns llavis que retroben
la teva sal esverada.
L’esme, l’ofega l’aigua
de les paraules que em pugen
fins a la gola i no sé dir-te.
I tu dius que sí a tot
fins que l’orgull se’n desprèn.
Que no en vols saber res?
Tan clars que em vénen
els mots, ara. Els justos
per dir-te que t’estimo.

A mitja tarda

Deixa’m l’esperança,
avui quan te’n vagis,
que aquest sol que crema
a la mitja tarda dels anys,
inacabablement foll
i que es fingeix ocult,
em fa més usat i més cert.
Encara que entris demà
amb un desfici convuls
de platges i cossos i nits
per descobrir insensats,
de ponts per traspassar,
de lluny, no massa reals,
de mans que s’allarguen
i es troben i es toquen
i es rebolquen com cadells,
tremolosos instants nuats,
encara que em diguis
que és cert i que vindran
altres matins confiats,
encara que avui he après
que t’és fàcil de seduir,
sé prou bé que en aquesta
cambra no m’hi trobaré mai.
Darrera companya, no vulguis
veure, que ningú no vegi
la negror d’ésser sol al món.
Deixa’m l’esperança
de camins retorts, tan lents,
clars de llum sense sol,
l’únic que em sé meu
mentre buido aquest pou.

Alhena

Fa vint anys, Alhena,
no tenies tant de sol als ulls,
de mar llisa i daurada.
El teu posat de roig atònit,
el color del crepuscle,
encara somniava la bondat
del recer d’un gest tendral
que et donés, benèvola,
l’ombra d’un núvol baix
de cendra d’olivera.
M’estremeixo dels dies passats,
les hores, els anys, els segles
i els ulls tan fixats al terra.
El teu nom celest és profund
i en pocs minuts ho capgira tot.
D’on et ve tanta tendresa?
No t’hi pensis i fem via,
avall pel camí de les tosques.
Ara passem-hi, pel darrer ofec,
i salvem esvorancs i desguassos
que buiden tot l’enyor de la nit.
Vigilem el llot rovellat
que s’arrapa al dur asfalt,
que no pugui recordar-nos
que els cossos ja no són sinó
porcellana trencadissa,
estridents flautes d’ivori,
mans que tremolen sense fred
pels racons més perduts de tu.
I és avui que em menes
al gorg profund i a la balma
maonada de matins irisats,
seduïda pels orgasmes
que em trituren els somnis
quan libo del teu cos nu,
insecte perdut en tèbia flor.

Lluna de plata

Febrós i indolent he tornat
per veure’t la cara pigallada,
lluna de plata, sola al món
no podràs seguir-me el rastre,
argentera de la nit revinguda.
A l’hora foscant tentinejo.
Closca de cargol, vés oblidant
que ni estimada ni lluna tens.
Quan surti, li sabrà greu veure
que no l’has trobat aquesta nit.

La mar i el veler

Et tinc a les mans i als ulls
i a tots els sentits de la pell,
com si fossis el primer i
l’últim llibre que mai he tingut.
Medito el que t’he de dir,
pensaments teixits al vol
de la llum crepuscular,
l’esplendor d’una dansa
que m’esperona la decrepitud
que no es rendeix encara.
Medito sobre el tema suprem
de la saviesa dels cos.
És bo que tos els amants
coneguin la distància que separa
la nit feréstega de la mort.
És bo que parlem i parlem de tot,
d’esquena a la claror de la tarda
i mirant la sensualitat de l’ombra,
quan a la nostra falda es gronxen
margarides i tes amb llimona.
Sota aquests cels safirins
vam estimar-nos i res no sabíem.
Viatger prudent per la riuada
dels versos, després de tant silenci,
ara em fuig la paraula nítida;
no trobo l’art i el do de les muses,
aquell cant dels còdols al trencant
de la riba de l’aigua cristal·lina,
per això deixo que parlin elles.
A sea and sailing boat lost in the night.

Esbat

Estimo el silenci,
aquell trobar-me nu
que no m’és estrany.
Ell res no em demana.
Les paraules redundants
suplanten sentiments.
Estimo les hores perdudes
en els colors d’aquest mar,
finestres esbatanades
als horitzons llunyans
que m’apropen els ulls,
vida que giravolta al vent.
Ell m’ha permès esbatre
un mòrbid pensament
enquistat a l’ala de plom.
Ara podria volar, i volar
em fa por vertiginosa.
Sempre torno vora teu.
Per sobre de tot, ja saps
que qui estimo és a tu.

Demà

No, no t’ha d’espantar res,
ni ara ni mai serem covards.
Diguem-nos-ho tot avui,
per si demà no tenim veu,
per si de cas s’ha fet fosc
a mitja tarda i ja no et veig.
Em somrius des del crepuscle
i jo t’escolto, perdut en la nit
que s’apropa i ens devora.
Tu em dius que serà estrellada.
Guardaré cada paraula teva
per no oblidar els teus dies
dins meu, els teus ulls,
tranquil silenci on t’esperaré,
il·luminant el teu demà.
Ja han passat trenta-cinc anys.

Alatrencat

M’explico a mi mateix,
en blanc i negre, la història
d’alabaixa, brisa de l’instant
que oroneja de sud a nord.
Mentre, en el cantó llòbrec
d’aquest mar, la melodia
del sol a cada albada
encén la passió pel vol,
swing que els ulls segueixen
pels crits d’orenetes al vent.
Aixeca el vol, matí alatrencat,
que a façanes i interiors
s’hi reflecteixin els colors
de la nova primavera.
De fang faré el niu sota els
balustres del teu balcó.

Absent

El vent cessa tot d’una
i aixeco els vels d’horitzons
d’un nou dia, nascut pròfug,
després del triomfal silenci
d’una nit que ha pesat llunes
enormes, cors trossejats
com velles rodes de molí.
El conec, sí, aquest núvol baix
de vol oblic que vitrifica
l’aire que respiro per tu,
enclusa òrfena de martell,
tot devastat per la represa
dels lladrucs a la lluna.
El vull, sí, el sadollament
sense melodia d’aigua
del frec de les dues boques.
Ets en l’aire tu que voles;
voles i giravoltes i sures
i entres i t’esllavisses
al país de l’altra banda.
Dia i nit es fan espera.
Com més anem, més se
m’infecten les paraules de tu,
tot i saber-te absent.

Nom propi

Calla, vent! No et queixis més,
passavolant iracund,
que d’allà del puig tramunten
els ulls bruns d’una noia
que no diu el seu nom.
Fa camí pel fervent llevant,
pel ramell d’un paraigües
vermell ple de cintes,
de bracet –i és molt maca-
amb la llum matinal que sura
per entremig les gerberes.
Com que no tinc per viure,
no diré res. Si de cas, un dia,
quan parli, direm que l’estimem.

Enteniment

A les orelles, xiscles de flautes ardents,
i del nord –més gris que els teus ulls-
un núvol fosc, amb rostre de borreu,
arrossega un garbuix de mots sofrents.

Les hores passen, com tisanes amargues,
amb una lentitud que fa mal.
I des del balcó estant un floc de neu,
carregat de certitud, em forada el seny.

Revival

Màscara de febrer, per què m’acuites?
Per a tu sóc aprehensible i alhora irreal.
No em cal la ubiqüitat per no deixar-me
atrapar per les teves subtils teranyines.
Tu, dona de blanc, segadora d’espigues
que s’inclinen al vent com els trèmols,
el teu ull no arriba a traçar la frontera
entre el tirànic hivern i la meva llibertat.
Per a mi els udols del vent són un cant.
¿Per a qui? ¿Per a què? La impaciència
no em deixa desxifrar amb lucidesa
els escarabeus que pel matí lluen al sol,
sortilegi que m’empara de ser un esclau.
La llibertat arriba despullada, llançant
flors als meus peus i jo marxant amb ella,
tutejant el cel que m’ha vist llegir-te poemes.
Condemnat, en aquest segle, a persecució,
cantaré encara molt de temps els salms
que puguin ressonar aguts en el bronze
del meu calze. Ara que me’n vaig a poc a poc
al país del silenci, aquests sembrats d’or
que trepitjo rumien un adéu dins la boira.
He estat feliç de viure amb tu i oblidar
que no hi ha retorn al món antic nostre.

Temps fugit

Ho veus? Tot és net per les altes ribes.
Hem endreçat els records i ja no queda
res d'aquelles teves rialles que omplien
de jocs l'arena, cada cop més solitària.
Porto a les mans les restes de les carícies
d’ahir per si les vols tornar a veure: clots
reblerts d’engrunes petitones i brutes
entronitzades al cor de la vida viscuda.
No pateixis si al meu coll ja no s’hi agafen
dones d’ulls aigualits i mirada salobre,
és una càrrega que arrossego per la vida
apropant-me a milers de cares boniques.
No temis que caigui en cap infidelitat:
mil vegades lluirà el sol en aquest cel
gris senil abans que jo no t’hagi oblidat.
Però també aleshores, quan cada gra
d’aquesta sorra em retorni el teu nom,
planarà pel cel altívol la veu d’una gavià
que recordarà els silencis passats.
Els infants tornaran a ser feliços
i sentiràs els seus crits que es barregen
amb els nostres crits enterrats, xiscles
que aplega el vent en un munt inútil,
avui ja no ens crema sota el cos nu
cap estiu que sigui nostre i plausible.
Has volgut tornar, i ara se’t bada
una magrana d’enyor a les mans.
Deu anys ni cent no cauteritzen pous.
He estimat massa. Plànyer qui?
Si en aquest món tothom hi és de pas!
No em dolen aquests horitzons tristos,
no em dolen els anys gastats. Només
em dol que la teva platja, avui, és buida.

Nits de pluja

Plou, i les nits s’asseuen a terra
(al terra del parquet crepuscular)
per jugar amb el xiscle del silenci.
He tornat a caure davant teu
i no m’has fet cas. Com si vols córrer!
Reconec, pel teu rostre, un matí blanc
que la boira ha estès permanentment
damunt els finestrals amb urpes.
Fa olor d’acàcies, el teu posat,
i les finestres altes estan obertes
de bat a bat. Un fosc vapor de bany
s’enfila (que esplèndida estàs!)
inofensiu pel pic dels teus ulls.
Plou. Se m’apareix un somni:
els nens fastiguegen les matrones
i una espelma està encesa. Somio:
sóc un nen, i d’entre els nens m’han
agafat i m’han lliurat als teus braços.
¿Però què dius? Sona el crit del vent
i em desperto. Una curta espelma
està encesa i jugo amb l’insomni.
Vetllo i les nits tranuiten amb mi.

Ulls d'ombres

No t’he tingut i t’estimo.
Perdona’m el que ara et dic,
si uns llavis que no coneixes
només saben parlar de tu.
No et tindré mai als braços,
amor, sé que no ets per a mi.
Submises ombres xineses
guarden la meva solitud,
elles i la teva fragància
descansen en el meu coixí.
Ara, totes juntes, ballen
amb la cabellera a l’aire
el vindrà o no vindrà,
després voldran fugir.
Per les pestanyes canoses
cauen llàgrimes blanques
de totes les canonades
que vénen dels teus camins.
I pels tèrbols rierols corren
xuclant un sol mot, tendre
suau i nu. Amor, vine que
de gel i gebre les mans tinc.
Aquestes mans cansades
he après a tenir-les buides
de qualsevol carícia teva,
saps que no passaran d’abril.
Durant el martiri nocturn
has vingut per dir-me adéu,
només demano el teu perdo.
Perdona’m el que ara et dic:
No t’he tingut i t’estimo.

T'abraço

Passo l’hivern sol, caminant pel fred.
Entro, i passo les nits als teus braços.
De dia tu no em veus, i són un infern
totes les hores que al carrer m’espero
que arribin els teus nocturns passos.
M’agrada veure com dolceja la llum
dels fanals pels carrerons encesos,
i t’escric a les seves parets els versos
sense preu que un cretí malgastarà.
Ara ja puc obrir els ulls, assossegats
per l’ungüent salvatge dels teus besos.
Te’n burles? El meu jo em queda estret
dintre d’un vell jaqué de pallasso.
Digui! Qui parla? Estic magníficament
malalt. Nena, tinc el cor incendiat
i ara salta d’un bordell en flames.
El carrer flaireja pudor de cremat.
No tireu aigua! Només amb carícies
ella apagarà el meu cor en flames.

Sentint-te

Et duré a sobre
i no em rentaré mai més:
no vull perdre la fragància
que has deixat damunt meu.
L’arquet dels teus dits
ha traçat mapes concrets,
descobrint tots els secrets
que guardava per a tu,
només per a tu i ningú més.
Aquesta nit has resseguit
tots els camins possibles
i has omplert de rastres,
del tot inesborrables,
cada porus de la meva pell.

Bulevard dels somnis

No puc tornar enrere
perquè la vida m’empeny
darrere un somni estroncat
per l'aguda flauta de la nit.
Un raig esbiaixat de color safrà
entra fins al fons dels teus ulls.
Els somnis, van l’un darrere l’altre
acompanyant les meves despulles
i jo vaig per la minsa albereda
fins al bosc roig de gingebre.
Amoroseix-me l’amarguesa
amb la darrera carícia d’una dona.
Què n’he de fer, de tu?
Què en faré ara, de mi?
No diguis mai " No puc més".
No puc més i aquí em quedo.

Allò que mai no et diré

Lluito contra el temps
i no puc dir tot el que voldria
als qui estimo, sobretot a tu,
que mai no et mous del meu costat
i sempre tens un ull posat en mi.
Alguna cosa amagada em fereix
i ja no puc estar trista o contenta
ni plorar damunt la meva falda:
he oblidat on he perdut les llàgrimes.
Voldria tornar a palpar-me el cos,
moure els dits i les mans i no puc,
he de confiar en tu, fins i tot en la foscor,
fins i tot ara que estic caient.
He deixat enrere la mimosa del jardí
i els geranis vermells pujant les escales
de l’estança on m’esperen al final del dia.
¿M’hauré de consumir en pensaments
tristos per tot el que se m’ha escapat?
¿Això és tot el que em queda per viure?
Intento en va recordar els moments
de tendresa que vam compartir.
Algú me’ls ha robat. La boira, insidiosa,
que me’ls va prenent de manera lenta.
Totes les coses que sento i no entenc...
El telèfon torna a sonar i algú l’agafa.
L’amor sempre guanya -repeteixes tu-
i em somrius, ulls tristos. És clar que guanya!
Sense amor estem perduts, som ocells
amb les ales trencades i ja no podem volar.
Sense tu, no estic segura de poder sobreviure.
Igualment em vindrien a visitar, fills, amics,
però no seria el mateix si no tingués algú
que sé que després no marxarà i que em vigila
sempre. Això és una part del que representes tu,
no només l’amor que rebo, sinó també la seguretat
que hi ha algú que en tot moment em protegeix.
Sento la delicada carícia de la teva barba
fregant-me la cara com un rostoll ple d’anys.
Agafa’m la mà. Pren-me-la entre les teves,
que vull sentir els teus dits entre els meus dits
i notar la tebior del cor que se’t traspua als ulls.
I després porta’m de nou a passejar pel passat,
quan érem infants i em vas dir vergonyós
que m’estimaves més que cap altre
i que mai a ningú més no estimaries.
Tot això, i més coses, avui voldria dir-te
i sé que mai no podré. Tu ja ho saps,
i em comprens sense que calgui dir res,
perquè cap surt no abolirà la manera
que tenim d'estimar-nos, sense paraules,
i ara el nostre amor serà així per sempre.

(per vosaltres)

Gota salada

Un trenc humit
em parteix la cara:
aquella gota despenjada
de les finestres de l’ànima
em rodola avall,
li has ensenyat tu
el camí per anar-se’n.
El que més temo,
és que després d’aquesta
en vindrà una altra.
Fins quedar-me buit
de carícies i paraules.
¿Per què em deixes la vida
si m’has pres l’esperança?

Rastres

El silenci, a través dels senyals
del passat i de les peripècies
dels anys mutilats, intenta en va
reconèixer els traços profunds
que vas deixar-me a l’interior.
Geli, nevi o hi hagi tempesta
surto a aquella hora fosca
que és impossible veure res
i les passes cruixen cansades,
sense cap rastre de servilisme.
M’assec, prop de la llum ambigua,
i rebo els erables de la clariana
que vénen al meu encontre.
A l’entrefosc, i per damunt del món,
assegudes a les constel·lacions,
també s’alcen les teves mans
estimades, tacades de tardor.

Cara al mar

Cara al mar et parlaré
perquè tu i jo ens entenguem,
peixos de plata alcen veus
que les oïdes m’eixorden
i diuen que de mi et desprens.
Oi que em segueixes?
Escolta. Un vers t’he fet,
i ara et durà, cavalcant
sobre l’onada embravida,
unes paraules maldestres.
És d’aquells que a tu t’agraden:
un regalim d’aigua llisquent
que cau per la canal plujana
dins la conca de les mans.
No la deixis escapar, dona!
que la beurem frescos i lents
com si buidéssim el pou
de les hores que ens queden.
Sents la mar que et crida?
Si hi vas, mai més no podré
escriure’t les meves queixes,
i els mots suraran a l’aigua
que s’ha endut els teus besos.
Escolta’m com ara et parlo,
tristesa meva,
cara als naufragis dispersos.

Caricatura

No conec cap reixat
que sigui prou tangible,
ni cap model de presó.
(És un joc extravagant,
aquest de pensar-se un;
serà el pitjor surt que
m’haurà tocat d’escriure)
L’extravagància la fa
no tenir cap mirall
on poder mirar-se avui.
És llarga la processó,
i sort que tinc candela
i ja es poden apagar
al calabós tots els llums,
res no m’impedirà
poder compondre
imatges netes de tu:
peus i mans emparrats
al capçal del destret,
igual que uns monyons
fets de molta angúnia.
El pitjor d’aquest gran tort
no és pas la fugida,
ni callar el que no dius
abans d’abaltir-te,
més estranya és la feblesa
de no saber on trobar-te.
Brunz l’enyor pel pendent
i et deixa un mal regust,
ets massa incongruent:
no has dit res de tu,
només del que et fuig.

Despertar

La llum d’aquesta ciutat és immensa,
i vull creure’m encara que pot ser ara
que vas dir-me: “Hi tornarem, veritat?”
Sura per l’enteniment un propòsit de fe:
veure’ns desperts tal com ens somiàvem
aquell dia en que tu, corregeix-me,
vas tornar-te’m pura llum o vent de mar,
corol·la, una vegada érem a Sydney,
d’una flor groga per a mi tota oberta.
Si fa un moment t’he dit que la imatge
és ben viva, ara vull veure’m despert
per comprendre que no tot és possible.

Lluny

No, no puc oblidar-te del tot.
Amor, aquest joc l’he perdut
i em trobo caminant pel fosc.
Han passat tres mil quatre-cents
vint-i-sis dies, des que el teu cos
va dir-me adéu en una estació.
Quin rodar més amarg ara tinc,
arraulit, sí, sota un cel eixut
i sense ningú que respiri a prop.
Tot i que el destí m’ha vençut,
lluny de mi recorda’t, amor,
que mai no t’oblidaré del tot.

Caminal

Ella dorm. Saps que aquest caminal
no duu enlloc i no s’acaba mai,
només dóna voltes a la sínia i prou.
Calla. Recull les paraules que et cauen
i no deixis que s’assequin del tot.
Tot no és perdut, no ho veus, carallot?
Prou saps el que ara toca: pàmpols
esblaimats que s’amunteguen
als teus peus, baldufes que moren,
arreplegadures de l’incendi que
t’ha consumit fins deixar-te eixut,
sense carns, com un trist magristó.
Busques per on sortir i no pots.
Què esperaves, doncs? Una porta
que et dugui a la llum del sol?
Continua, credulitat, que encara
ha de venir un hivern més dur
per corgelar propòsits i ombres,
després d’aquesta benigna tardor.

Mormols

Oh veus penades! Escolta, cor meu,
aquesta crida que s’alça de la terra
i que ve cap a tu com un murmuri
greujós d’aquelles pèrdues joves,
laments vells empeltats a les arrels
que van creixent als teus dies tristos.
No pots evitar tostemps percebre’ls
com si et freturés, sí, corcuitós,
una primavera que en el passat
t’anunciava el pas de l’estimada,
sabies que un estel queia quan ella
passava sota la finestra oberta.
Acull ara la natura esgotada,
i si t’és estrany, certament, de nou
habitar la terra i no collir roses
que el perfum exhalin, pregunta’t
on trobaràs avui consol i ajuda
o un pit que et sigui prou amable.

Albada

Ho sé, ma cherie, no som a la primavera
i aquesta llum que despunta és tardoral,
per això em sorprenc d’aquest esclat de colors
i el goût à la vie que m’ha revingut de cop
quan m’ha branquejat el teu saveur a lilàs.
El teu perfum és fresc com l’aube i dolç
com le pétiller de la nit que ens transporta
els sentits i ens regala aquest despertar.
Pocs fruits conservava el meu jardí en saó,
i arribes tu per conrear tota la terra de nou.

Remolins de tarda

Trobo un vent menut
de records frements
i els giravolts grisos
de la natura morta
relluen sota el baf
que em mina el cos.
Plouen nines i ulls
bruns de tarda humida,
la letargia d’un temps
que se’m traspua
i em veu impotent
arraulit cos avall.
Arriba l’esfondrament
total i atuït m’aferro
a l’última cançó.
Plourà tristesa
el dia que l’hauré
oblidada del tot.

Remembrança

Saps que tot el que desitges
és tornar a prémer aquella mà
avesada a la millor cadència
dels curts i els llargs apresos.
Puc distingir virginals els dits
que avaren el temps i el món
que vàrem fer nostre, mite
inaugural après al llarg del anys.
Torna’m l’ànsia a les arrels
que van creixent enmig del fang,
i bufen la pols i els remolins
que turmenten els meus anys
més bruns. Caurem al contrapunt
al compàs dels sons frescos i lents,
records que dansen pels dies
que ara retornen i em diuen
que els teus pits eren turgents.
Aquest matí m’he trobat una
noia que, vint anys més jove,
m’ha despullat de son els peus.

Precipici

¿Per a què serveixen els teulats,
si prou que he repetit que trobes
una dona que t’estimes i s’alcen
els vents per esquinçar-los?
Aquesta basarda és un daltabaix
quan camino per la vora del buit.
L’egòlatra voracitat de la llum
em tempta massa -m’eixorda tot-
brunzint els abellots dins el cap
com un eixam de gotetes de sol
que llisquen avall per les temples.
Mosquitams tot esverats de baf
amaguen amors humils al pregon
del niu rere els finestrals. Veus?
Oh, l’amor sublim d’aquella noia
que vaig conèixer a l’antiguitat,
quan volaven els dracs d’or i sang.
Deixa’m venir amb tu, passant
carrers i carrers fins que siguem
lluny d’aquí, vull que m’ensenyis
els indrets on t’has capbussat:
balmes irisades i gorgs profunds
que t’han vist mudar la pell àrida
fins omplir-te el cos de bondats.

Estimada Laia

Tantes paraules entre tu i jo, fosca nit.
Vull tornar a sentir l’olor de la reravera
que em va dur, exercint de foll rodamón,
a les sempre amicals dolceses de Gardeny.
No em costa gens de veure’t de nou carnal
entre els lilàs i les glicines exsangües,
oferint-me a l’esplet dels somnis uns mots
terriblement verídics que no puc oblidar:
Tu creus en el destí? Mots que romanen,
mentre em fibla la memòria l’agut gemec
del vent i se’m muden els sentits, perquè
recordi que estimaràs homes que no conec.

Tardoral

Vindran mesos més foscos i freds
i seré lluny de la llar encesa
on vàrem fer plans que ni tu ni jo
sabem on paren. Toca seure,
i toca oblidar el que tots dos
vàrem conèixer de les passions
trasbalsades per una ferida
sagnant càusticament oberta.
M’aniré confinant per pòsits
al·luvials de remotes terres.
Caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l’herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
Una sobtada angúnia fatal
de veure’m abocat al carrer,
caminant sense vida ni pena.
Dóna’m temps. Calla. Que ningú,
ni jo mateix, no pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.

Pigalle

Res t’impedeix tornar a Montmartre
i dormir altre cop en un hotelet
de la rue Frochot, prop del Shangai
-on hi trobaràs femmes fàcils-
o davant mateix del Mascotte,
amb aire rònec de meublé barat:
parets nues, antics llits de ferro
amb llençols i mantes dubtosos,
una tauleta, una cadira coixa,
un lavabo i un bidet escrostonat,
un armari mirall sense estil
i un balcó que dóna a la nuit.
Tot extremadament despullat.
Des d’aquest balcó, albires un
paisatge dramàtic de mansardes
i xemeneies d’un gris de plom
devorades per la humitat
-igual que aquells murs lezardés
i rêves aparcats de dos en dos-,
cambres sòrdides amb cortines
opaques o semitransparents,
totes blanques o rosa dentífric,
que esperen els magres artistes
quan aquest fosc ja s’hagi diluït:
Sous-sol de París, tot plegat...

Moment

Et deixo les finestres obertes:
no renunciïs a mirar dins meu
i veuràs que la llampuga no fuig.
Et penses que no signifiques res?
No trobaràs cap ombra espessa
si llampurneja un propòsit de fe.
Cor seduït, calla i no protestis
que cap renúncia no pot abolir
el record lumínic d’un benigne
moment que vam robar a l’estiu:
lluïssor pura que se’t va descloure,
-dúctil surt massa perplex de mi-.

Colors

Et donaré de mi,
no pas del que em sobra
o sé que no em pertany,
perquè vull davallar
fins a les teves arrels
on els desigs més grans
hi tenen verges l’estada.
El teu cos tremola
i vibra a l’uníson
de les meves ales.
No puc caure més avall
d’aquest gran trontoll
que roda i vacil·la
i se t’arrapa lliscós
pel moll de les cames:
silenciosa voluntat,
silenciós consentiment
de la pell desclovada
que dóna vida i colors
a tot el nu de l’arbre.

Contrapunt

Supeditada als punts
de les muses càndides,
qui posa el contrapunt?
Aquest pas me’l crec:
ara et tinc a prop de mi
i amb lenta cadència
comença a torbar-se
un signe de carícia
posat al meu abast
com un fruit madur.
M’avinc a suplicar-te
la coreografia vague
dels teus peus nus
que tracen d’esma,
i rius, crec, que vulgui
resseguir-los amb tu.

Clarobscur

Vols desaparèixer de la meva vida.
Sempre he temut que els teus somnis
no et deixarien ser mai meva,
i potser de ningú. Et conec prou
i sé que no m’escriuràs, que voldràs
ser una altra. No sé on t’he perdut,
quan van començar els teus oblits,
els somriures forçats, les excuses
que t’anaves inventant tot l’estiu
per tal de no trobar-nos mai a soles.
Blava d’aigua, quan érem a Cadaqués,
descobrírem tots els cels impossibles
i la nostra passió ho devorava tot.
No puc oblidar aquelles escapades
que fèiem pels astorats capvespres,
vesties d’ivori i duies el món als ulls.
(Amb el primer petó no vam poder
enganyar el destí que va retòrcer
mig juliol amb un incendi furiós).
Et tremolaven la mirada i els llavis,
i el que encara no sabíem és que
el millor de les nostres vides
ja havia quedat enrere per sempre.
No vull venjar-me amb els mots,
aquest record oníric és tot el que
em queda de les meves pors i de tu.

Muses

Ressegueixo l’ordre senzill de corbes
i amplàries. Tallo camins per aquest cos
-les coses creïbles que em fas saber tu-
i bec, fresca, l’aigua de súplica dels ulls.
La carn arravatada crida i tomballeja.
La meva musa, Clio, com Mart quan torna
retut de la guerra, s’arrapa en aquest tors
sense carícia ni esma. Talia fa comèdia,
mentre Terpsícora, segura ella mateixa
en el contrapunt que cal donar sempre,
ara comprèn la bondat d’una mà nua
que se li ha declarat entre bambolines.
Totes tres dansen amb sandals vermelles
enceses com una lluna plena de riures.

Tremalls

Bona marca, però aquest
teu cigar de l’Havana
serà en bona part mèrit meu
que tingui avui tan bon gust.
Veus, tot això ve de saber
que procuro no escoltar
amb gaire indulgència
les que de tu se’m queixen,
i em voldrien intencions
més proclius cap a elles,
que per fer, faig el que puc
si la natura està per mi:
millor voldria ser amb tu.
Moratòries de xarxada
no n’obtenen, si el lloc és
vedat, només hi pesco jo.
Exagero, i no em prova gens
la filigrana del teu fum.
M’és innata la fantasia
d’un bajà metafòric,
i sols conec valenties
de filats tramuntanals
que pesquen per badies
calmes del pensament.

Cultiu

Esporgada de cotilles
no vol dir obscenitat.
¿Qui s’hi comprometria
sense saber el gust triat?
Cultiu? Malucs i limbes
de la flor tenen gust agre
dels marits. Tota estació,
amb vistes a honorar-te,
és bona per temptar sort.
El conhort no és comptar
quantitatiu el fruit donat,
desamortitzat i garantit,
sinó saber individualment
que el seu ús l’ha d’omplir,
el cos, d’allò que seran
llavors a mans del destí.

Incorpori

Un mirall mal argentat fet trossos
diu que despert és quan faig pena:
“Escrius per no sentir un mal fred
que cruel et rossega tots els ossos.”
Ves a saber com, quan em desperto,
se m’entalpen al cap uns mals versos,
dalt les golfes de l’enteniment,
i uns ganyotegen i cap no ment:
“He somniat que et somniava
i en despertar d’un dels somnis
he vist febrosenc que més endins
t’havies trenat tu amb mi encara.”

Dreceres

És tosc, com un aiguat de primavera,
el dia de l’ingrata partença
que talla camins per conèixer.
Fins on et porta el teu desig,
sents cruixits de branques trencades
que marquen la terra a seguir.
Si avui te m’afiguro que guaites
a un carrer del temps, del meu temps,
és perquè m’empara el poder
de somniar –m’eriça els mals dubtes-
que t’esgarrinxa l’agut vagit
dels meus versos acabats de néixer,
i voldries només tu fruir-ne el sentit.
Què en té la culpa? Un embolic
de marrades que no para enlloc
i uns ulls pintats de mel, porucs
de les meves proclivitats. No t’esveris,
Cal·líope, si no trobes cap home
prou innocent que no t’embafi.
Les bestioles neden per l’inconscient
i aquest conte també es farà vell,
quan les cantonades s’omplin d’espant,
i em serà cauteri uns quants mesos
lluny de tu sense dir-te adéu,
però no tot el lluny que em cal
per no viure la vida desmoblat.

Rèdits

Arribada una edat concreta,
la noia se’ns casa amb un güell
qualsevol d’esquena coberta,
(la rata que campa a la borsa
quan veu que la barca s’enfonsa
li assalta l’amarga urgència).
No alçaré lamentacions
per les deixades de compte,
és ella, la tothora gelosa,
la noia dels meus dies vells,
la que em recordarà l’orgull
i m’ho retraurà com un insult.
No ve a tomb. Quan jo l'agafo
ja no hi ha lloc per a càlculs,
sé d'on li ve el pensament:
tot ho ha desinvertit en mi.

Furtiu

Vas dissipant absències
que furtives se t’han ficat
dins el moll dels ossos
com la pols entre les runes.
Tenen riure de llima
les noies aigualides
que has conegut avui.
Si ara els ho demanes,
amb una veu creïble,
et recitaran les coses
que elles de tu, submís,
esperarien: un lleopard
posat a dins la gàbia
de la seva ostentació.
Has après, cada matí,
que no et val dissipar
absències i substituir-les
per fiblades harpies
que puguin escolar-se
pels verídics enderrocs.

Abismes

Camines entre la timba i el balç,
per la vora del buit, prop d’abismes.
No tots perfilen panoràmiques
i arestes cantelludes que conviden
al suïcidi. De vegades uns ulls
implorant també són un daltabaix:
Tens la memòria plena de cicatrius.
De vegades un record oscat per mil
abandons o per una sola mentida
se’t retroba per qualsevol butxaca.
M’has obert milers de pàgines noves
que desconeixia. Entre elles, olors
d’altres homes i d’alguna dona;
aquestes han estat bondadoses.
Qualsevol dia desapareixeràs,
i tot el vent arribarà ple de veus
i de rotundes queixes que diran:
“Ho veieu? portava un abisme”.

Contorns

En aquesta terra
tèbia de lluna,
darrere els perfils,
et flameja el tors
i estàs tan sola
com l’última dona
que habita el món.
El meu rem s’allunya
fora dels teus límits
nit endintre lentament,
i el teu relleu és sols
un lloc de pas frisat
entre dues amplàries
compadides de mi:
un esquerp vent de mar
i un més obscur desig
que em fa basquejar.
Em tempta el ventre clar,
fruita xopa de sal,
i mossego cabell curt.

Somrís

El teu somrís bell, avui, no és res més
que un calc del món interpretat. Davant
la teva més prima existència, em suporto
tot just, i em meravello tant perquè
m’empasso el reclam del fosc sanglot.

Em queda algun arbre al pic dels ulls
per tal de que cada dia el pugui veure;
em queda el carrer d’ahir i la fidelitat
torçada d’un costum que es trobava a gust
entre nosaltres, per això no vol anar-se’n.

L’home es deshabitua del terrenal tal
com dels pits dolços maternals, en créixer.
Però jo, que necessito misteris més grans,
jo mateix, per a qui la solitud és una font
de progrés, no podria existir sense tu.

Mites

Què és el que sóc? Pell llatzerada
i una rialla que traspua tot de pors.
Pandora juga amb la gerra del mal;
aquesta dona és de les que t’estimes.
Les baranes són altes, bat el sol.
L’amor de les dones, diuen, ve del mar,
i tu somrius ferida per la deshonra.
Prou m’he repetit que no vull trobar-te,
i que m’entaforo al pregon del niu
colgat de cendres com un ou polit.
Com m’avorreixes, Prometeu badívol,
amb tantes coses que són obra dels déus
i un cos que no has trobat prou humil.
Trenco vidres. Ni els vidres trossejats
no em feriran la bondat de l’excusa:
T’he deixat arraulida de renúncia.

Quimera

No sabré mai si les coses que em fas creure,
natura híbrida, són reals. Fa un moment
he imaginat que per mi t’havies tornat
un lliri marí. D’imaginar assutzenes, ja en sé;
tinc encara un record del castell de nit on
eres la dama blanca, pura llum, i tot el teu cos
pujava cap a mi, perquè, infecte, m’hi donés.
No em diràs el vell secret que cerco sempre;
dels teus llavis només he sentit hores efímeres,
somnis odiosos que llisquen tothora despullats,
misteris estèrils i quimeres impossibles.
La llum de les teves traces és immensa. Sempre
em transformo quan parla l’amazona de la nit.

Pell

Has mudat per la teva set
la pell aspra. Ho saps -i si no,
t’ho dic per mútua confiança-,
que jo vinc allà on tu vagis.
Ressegueixo, lent, camins nous.
S’adormen exhaustes les parets
en el seu desesper enderrocades.
Un sol gest teu que em reclami,
em fa terriblement verídic
gos moix d’esverament total.

Incertesa

Tot és com un mirall i no saps
si estàs fora o dins. Quina set
confusa per la pols de l’estiu
sense remei! Traspuen la lluna
pel teu esverament les paraules
que dic. Tots els mots els he escrit
pensant en ella, i tu els has llegit
per mi. Ens han parlat a tots tres,
i ara fa que ens assemblem.
Mots que vaig variant oferts
per no dir res, i tu en mudes
el sentit i els tornem a entendre.
T’endevinaré a l’instant quan
arrenqui a tremolar el mòbil.
Sabré que ets tu qui em varia
els sentits i que, tard o d’hora,
tot perdut, t’ho hauré de dir tot.

Frida

En quan a tu, perquisidor d’una poca bondat
que et serveixi d’excusa per passar carrers
amb l’orgull d’aquell que li somriu a les ferides,
si tens alguna cosa congruent per dir, no esperis.
Deixa-ho anar ara mateix en veu alta. De fet,
ara, agenollat al munt d’enderrocs de les teves
derrotes i amb l’ànima envaïda per la pols grisa,
què sents? l’amor de les dones que no has conegut?

Faith té el cap ensorrat sota el capçal a la mitjanit,
i somnia cada dia amb el vent que udola a la popa
del seu destí en alta mar: Estic nedant en suor,
i els sorolls d’aquest oceà em produeixen mareigs.
La meva nit no té lluna. La meva nit té uns grans ulls
que miren fixament una llum grisa que s’escola
pels finestrals. La meva nit plora i el coixí s’humiteja.
El meu cos et desitja. El meu cos, aquesta incertesa
mutilada, desitjaria oblidar-se per un moment en
els teus braços. La meva nit vol cridar-te i no té veu.
Té tanta necessitat de tu com jo, potser al cap i a la fi
ella i jo només siguem u. El meu cos et necessita,
sovint gairebé m’has curat. La nit em crema d’amor.
Són les quatre de la matinada. La meva nit m’esgota.
Sap que et trobo a faltar i tota la seva obscuritat
no és suficient per amagar aquesta clara evidència.
La meva nit s’entristeix i es perd. És llarga i llarga.
La meva nit té por de que el nou dia no arribi mai.
La meva nit té ganes de vestir-me i empènyer-me fora
per anar a buscar-te. Però la meva nit sap que el que
es diu bogeria, de qualsevol mena, està prohibida.

Faith, Hope i fins i tot Charity (que apareix només
un cop a l’any, amb l’amatent fervor de comprovar
si la capacitat de supervivència de Faith segueix
guanyant a les seves tendències autodestructores)
supliquen a la tenebrosa nit que aviat es faci de dia.
Les tres saben que la nit m’espera. El meu cos t’espera.
La meva nit s’alimenta d’ecos imaginaris. Pot fer-ho.
Et trobo tant a faltar. I les teves paraules. I el teu color.

Arpegi

Alguna cosa teva, algunes parts del teu cos,
s’han escampat pels quatre racons que conec
i frisen per quedar en mi. Aquesta particel·la
se m’ennuega quan els llavis retroben la sal
insolent d’una pell. No goso tocar-la sense tu.
Te l’escriuré per amagar l’angúnia que tinc
de veure lliscar els anys sense que se’ns vagin
entrellaçant, amb un encaix convuls, la teva nit
i el meu dia. Joc que em fa creure que se’m dóna
confiat el teu cos sencer (m’encega i em rebrota
a les mans, i et perdo com una escata de sol
reflectida dins del negre pou dels teus ulls).
Allargo una mà, molt caut, i el desig m’estira
de nou i em du més enllà del meu covard replec.
Toco les notes i les escampo pel teu cos:
L’oblidada ratlla mínima que separa les partions
d’una terra que era meva i ara ja no reconec.

R.A.

Futur

Un altre instint complagut
nodreix el desig que t’haurà
de dur als seus braços de nou.
Com les nits, els braços que
t’esperen no són mai distints.
(Quin horror pervers, quin fal·laç
pensament em diu que sóc jo
qui ha romput el delicat nus).
Cossos nus de l’un i l’altre
s’allarguen, i es toquen, subornats
per engendrar la cosa més fràgil,
la cosa que es tanca dins el feix
d’un futur de nou mesos per venir.
Ells vesteixen somnis possibles,
l’esma que hauran de partir-se.
Tu i jo els oblidarem junts.

R.A.

Averany

Aprenc a mirar-me la buidor
i em costa desvetllar matins
buits de tu. Caducs, els records,
guardo dins meu exultant aquella
imatge teva que no se’m fon:
Te’m gires, encara tremolosa,
i els teus ulls foscos m’ho diuen tot.
Una mà dóna fe de subjecció,
i l’altra, lleu, damunt un maluc;
matèries d’un món que amaguen
la cara sota el teu pit. Em turmenta.
Voldria saber i està tot dit.
És aquest, és aquest d’ara,
el moment que em desorienta
concedit a la falsedat del teu cos.
Em perdones la por i saps que
un mal averany s’interposa
per algun lloc que encara no sé:
Pensar, des d’aquí, que et giraràs
com ara quan s’obri la porta
d’una cambra on mai no em trobaré.

R.A.

Flor valvada

Saps que el cor et somnia
el crepuscle matinal,
i el tors nu que t’acollia
fressat de natura teva.

Tebi el perfum encara
de corol·la oscil·lant,
trèmula flor valvada
vasta increïblement.

Trenes records de llavis ardents
que ressegueixen pell confusa,
fruita xopa que mossego insolent
i es torna a cloure intacta.

R.A.

Melissa

Insecte càndid atrapat a la mel,
els teus sucs vaginals em beure tots.
Per què vull tisanes de tarongina
si saps que no puc oblidar el teu perfum?
El teu entrecuix moll m’ha engolit.
Diràs que m’has lliurat natura teva
i sóc jo que, indecent, he penetrat en tu.
Tant m’has lligat, que ara no puc
abandonar-me al plaer en cap altra flor.
Em redreço debades en inútil esforç;
l’últim estrip serà dir-te: “Menja’m!
Fes via. Que morir dins teu és un goig.”

R.A.

Mentides

Avui t’he fet patir. Ho sé.
Dir-te: no ets per mi, és dur.
T’estimes més les mentides?
Has de saber que sóc fum,
que tinc les ales trencades
i no puc volar allà on vull.
Sóc impossible d’abraçar,
per més que ho vulguis tu.
Em reté un nus de vertigen
arrelat al fons dels ulls,
que el somriure em pren
i no em deixa veure la llum.
Creus que és massa cruel
dir-te que no sóc per tu?

R.A.

Lluna de maig

Avui fas el ple, com fa nou anys.
Com aquella infausta nit de maig
que no puc treure’m del pensament.
Poruc, faig llum per racons perduts
d’aquesta memòria mal endreçada.
Trobo mots que ja t’he dit altres cops
i els espolso per ensenyar-te’ls de nou:
Recordo les nits d’abraçades furtives,
al jardí solitari, ajaçats sota la celístia
il·luminada per milions de puntets.
Llavors, jo bufava suaument el teus
cabells rinxolats con si fossin delicades
plomes en la foscor. Tu em murmuraves
amb un lleu sospir: “Espera una mica,
mira els estels com s’arrauleixen
cap a la lluna aquesta nit.”
Ara ja no et miro, sé que m’has traït.
Envejosa del nostre deliri, una nit
que feies el ple, vas endur-te-la volant
cap a un món llunyà i desconegut.
T’he maleït mil cops i amargament
et pregunto: On és ella? On te l’has endut
cruel fetillera, robadora d’amors?

R.A.

Capità Flint

No em molesteu,
per l’amor de Déu!
Jo no vull ser diferent de com sóc.
Que potser em voleu assenyat,
domesticable i sense caires vius?
Si tornés a néixer, ser mansuet
i agradable no em costaria gens.
Mig estripat i acabat del tot
no em canviareu, mal que us pesi!
Per què he de riure, si no vull?
De ganyotes estrafolàries
i papers de l’auca no en sé fer.
Deixeu-me estar tranquil!
Ah, quina pruïja de treure’m
del meu voluntari retir!

Captain Flint

L'Aplec

Fremeix l’aire subtil
fet encaix perenne,
imperceptible veu
que et reclama, i diu:
“vull que em siguis tornada”.
Lluïssors de notes,
flèbil veu de tenora,
encant de la cobla
que a tu et canta.
Ritme dolç de passes,
cames incomptables,
figures tremoloses
sense mirar em miren,
i me’n sedueixen moltes
de sensuals i fines.
Van i vénen com ones,
s’arrissen embravides,
si sóc insolent, es torben.
I ara que he destriat
d’entre tantes les teves,
les més estimades,
fremeix més fort l’aire,
de sobte, excitat i subtil.

R.A.

Camins

Tant de temps esperant-te,
i avui m’has somrigut:
amarant la terra erma
-la que vas abandonar
pudorosa dels desglaços-,
com una pluja d’estiu.
Tants camins que he seguit
sense esma ni brúixola,
sorollosament perdut,
només escoltant el torb
que m’acompanya sempre.
Oblidaré els llibres
fets d’extravagàncies.
Necessito millor sort.
Viure en aquest món no puc,
com he pogut arribar,
doncs, fins als teus poemes?
S’ha acabat el patir.
S’ha aclarit el remolí
boirós que m’omplia el cor.
Ara passo per captaire.
Per això em veus escandalós.

R.A.

Complicitat

No bategaràs ja mai més com abans,
cor meu, tocat pel fred del teu abandó.
No planyo, no crido, no em desespero.
Tot passarà com fum de matinades,
i em marciré embolcallat de tu.
M’has acompanyat les nits perdudes;
fidelment te m’has enfilat pels sentits
per florir dins meu i no deixar-me sol.
Tots, tots m’heu amanyagat ulls i dits;
sota els vostres versos ni morir-se dol.
Ara no vull ser avar en l’agraïment,
si no puc retenir-te, et preguntaré:
ets la meva vida, o m’has somniat?
Calla, que vull escoltar-te dins el vent.

R.A.

Talent excessiu

Aquest metròman que es ratlla no vol callar.
Mira el gran foll desmenjat com rebutja
la muntanya de talents que l’acotxa.
Un altre premi exagerat. Un altre
poeta se’ns mor cregut que la seva obra
no perirà mai més, no s’escolarà
com la sang que es podreix. Mira’t nu,
llença precs als núvols, libèrrim, dreça’t,
reputa’t tu i el teu últim bri de llibertat.

R.A.

Paisatge

Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
les matèries del món
sense ferir-te, Gabriel.
Sobre el pendís bru,
ocres vells, eluvions
deixats damunt la pell
aspre del Picarany teu.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes altes de pins
que et vas fer teus,
flancs de sofre reïnosa
on t’abraçaves, i elles
se’t donaven com fruita
prohibida de l’escorça;
tot crostes de fang fet
oblit: el drapaire mut.
Tot ben guardat al fons
del bagul escantellat:
marmanyera memòria
del teu mal aniversari.

R.A.

Només tu

Si no obro aquell teu llibre
és perquè em fa mal el blanc
d’uns fulls que s’han quedat
per sempre més per escriure.
No havíem despertat encara
de somniar com els infants
i ja vam dir-nos que mai més
res ni ningú no ens separaria.
T’enyoro. No saps quant t’enyoro.
Sento dins meu la teva tristesa
i sé que et dol la meva solitud.
Et trobo a faltar, amor meu.

R.

Rosa de foc

Dels pètals teus,
me’n queda l’enyor
del licor evaporat
que tinc a les mans
servant-ne el record.
Besa’m els ulls,
rosa de foc,
i creu-me si et dic
que res no té sentit
més enllà de tu i jo.

R.A.

Aniversari

Un tremolor arrelat a les mans,
una nosa lúbrica fora de temps
i un gran somriure badoquejant.
A la mà una flor cada dia diferent:
un pomell minúscul de violetes,
un ram de margarides, o quatre
poncelles grogues a punt d’esclatar.
No té espera per nous aniversaris,
i cada dia li fa un renovat present.
Va passejant i sap on les cames
el porten. Amb pas cerimoniós
entra a la casa, puja al tercer
-no saps si oferir ell mateix-
i li diu a la persona que el rep:
“per a la d’ulls foscos que somriu”.
És així com tot pot començar.
I surt de les oficines més ràpid
que ha entrat i riu als vidres
dels aparadors. I ningú no li fa cas,
menys ella, que l’espera cada dia
amb l’aigua per a les flors a punt.
Per la tarda un ventet de noies
i flors i fulles fan per trobar-se,
i ells fan veure que no s’han vist.
Els delaten els ulls lluents i un plec
als llavis que no saben amagar
un precipitat desig de tastar futur.
Si ara me’ls miro amb simpatia,
vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits oblidats.
Vull creure que els moviments
d’aquests cossos no em semblen
prematurs, a mi, que se’m fa tot
ignorat, i sento a frec el fresseig
de flors i mirades que cada any
vénen a recobrir una edat, passada
i eixuta, cada cop més confusa.
Romanen fixes les imatges en blanc
i negre, i la memòria em verdeja,
com si m’ho expliquessis tu.

R.A.

Imagino uns ulls

Sorprès per una proximitat estranya,
miro darrera d’uns ulls blau-obscurs,
i hi descobreixo una riba encantada
i un horitzó d’encantament, molt lluny.

Se’m figura que tenen callats secrets
que al sol privat em són entregats,
travessant els mots la meva ànima,
i traspassant-ne tots els seus estrats.

La clau l’han confiada només a mi.
Es balancegen en el meu cervell,
i el misteri d’uns ulls, blau insondable,
sobre la riba llunyana, floreix.

R.A.

Nusos

Temps i dolors
parlen d’esperança
Suren a la ment
Busquen uns ulls
Atrapen instants
deixant-se endur
per la vida com pètal
furiós de llibertat
Només em queda
deslligar aquest nus
de vella solitud
tan gran com el cor.

R.A.

Parets al món

Dissimulo com una nena petita
que et veu a l’àtic del pensament.
La por, la meva germana bessona,
construeix una paret maó a maó
cada dia més alta entre jo i el món.
Sóc dolor, pena, desesperació
i a causa d’ella se’m malentén
quan intento demolir-la a cops.
Sempre sembla que guanyi la lluita
però és part del meu destí estripat
veure’m trencada en mil engrunes
desgraciades per fer més paret.

R.A.

El Joc

Al terra del teu parquet lunar
llenço els vells daus carregats
per temptar un altre cop la sort.
La vida, la meva companya, treu
més alt i diu: “Ho sento, no és ara.
Ho sento, encara no t’ha tocat”,
com demanant excuses, en ruta,
quan llegeixo els horaris del tren
que duu a l’estació final de tot.
Fent equilibris com un acròbata,
sense trair-me, tal com era promès,
li demano per jugar un cop més.
Viure la vida no és tan senzill
i ja està fixat l’ordre dels actes.
Els somnis, anant l’un darrere l’altre,
van desfilant per dalt l’escenari
quan se’m recorda que ja arriba
la fi del trajecte, ineluctable.

R.A.

Flor de neu

Han cegat els meus ulls les cendres
d’aquell foc que creus s’ha extingit.
El món que ens queda, per un moment,
sembla buit, cec, amb ales transparents.
A la teva casa la neu menuda,
i el vent a la cara desfent camins.
Tanca el balcó, nit, que vol entrar
una lluna de llauna platejada!
No li diguis qui t’ha fet patir,
quan pinti records a la cambra
i les ombres semblin envellir.
Hi haurà matins de sol benigne,
neu en flor i papallona a l’aire.
Amb l’aroma del matí, el somni
es gronxa en la mirada infinita.
Pensament que neixes. Edelweiss.

R.A.

Les teves flors

És perquè veig renéixer per tot la vida
que m’agraden les margarides al camp.
Si prenc per a tu una flor a la tarda,
és que del temps vull capgirar les mans.
Voldria poder traduir aquesta espera,
massa fosca per saber on ets i a on vas.
El matí contralt canta a ran la finestra
i jo ribotejo al teu costat la meva vida
mentre esmicolo les hores ennuegat.
Arriben els que faran tòrcer la roda
escollits per sis monedes de deu rals.
La trompeta sona a la sala de la llei.
Els advocats fan els comptes dels guanys.
L'espectacle congrega a joves i vells.
La teva vida és venuda com civada
presa de malura en pública subhasta,
i les senyories capcinegen als escons
borratxos dispensadors de vida o mort.
Quan tothom hagi oblidat com et deies,
em veuràs sol al camp de les gerberes
retrobant-te dins el somrís de les flors.

(A la Theresa Marie Schindler)
R.A.

Heura

Vindràs un demà joiós
i ja truques al meu cor
amb impaciència dolça,
Heura per mi estimada.
No et conec encara
i als ulls em verdeja
el teu futur proper.
Quina felicitat tindré
quan el teu nom ressoni
i tot ell se m’embranqui
per dins de l’entranya,
Heura que arribes ara.

R.A.

Tercer primera

La tercera persona era molt singular;
li recordava tot el que volia oblidar.
La primera s’assemblava més al seu jo;
li parlava de tot allò bo que tenia al cor.

El tercer era aspre, volia manar-li el cap,
insistia en el desconcert, la lluita perduda,
la impotència d’aquelles tardes solitàries
plenes de fred als llençols i de ruïna total.

El primer era ben diferent, era tot dolçor;
desitjava que cada matí li somrigués el sol,
treure-li qualsevol núvol trist del pensament,
li parlava d’afectes i de regals permanents.

Com és natural, presta va fer fora el tercer
i es va quedar amb l’oferiment del primer.

R.A.

Aurora

M’has donat les ales
per volar fins al teu cor.
Et duré tota sempre
voletejant dins meu.
Seré el sol ixent
que durà alegria
a les teves rialles
i llum per als teus ulls.
Et portaré als braços,
volant enllà del mar,
perquè les albades
et siguin permanents.
Tindràs suau marinada
que refresqui submisa
les teves parpelles
les nits ardents d’estiu.
I al cru hivern trobaràs
un caliu dins el pit
que et durà escalfor
si t’enyores de mi.
Quan sentis defallior
i et sigui hostil la nit,
em trobaràs vora teu
agombolant-te el desig.

R.A.

Somni

Els meus ulls s’adormen
cansats de tanta espera
i el somni delirant
a la foscúria meva
quiet i arrecerat
va fent-se més visible.
De nou aquell amor
que ja havia perdut,
caminant per la nit
espinada amunt,
retorna cap a mi
i em besa els ulls.
Tu véns de nou aquí
i en algun lloc estrany
un conciliador crit
ens ajunta totalment
tesats com instrument
que xiscla a cop d’arquet.
La meva esperança
de tristesa i fel,
figurada que és ara
un estel, cel i vent,
em du molt lentament,
dolçament, prop teu.
Tant m’és si és un somni
el que ara veig de tu
que no tinc estimada
ni lloc on habitar tinc;
si perdo el meu somni
a mi em deixes buit.

R.A.

Recorda

Pensa. Tu a qui faig confident
que no deixo mai de nit sol,
tu que em fatigues constantment
volent atrapar allò que no pots;
pensa per quins camins vas perdre
tantes coses que no et retingueren
i creus que t’han fugit per sempre més.
Recorda que vas parlar-li de lilàs
que s’encartonen, fulles esblaimades
i glicines per podar a l’hivern.
Vas cremar sarments i les guspires
t’encengueren fervents fogueres
les nits inacabables de juliol;
vas dir-li que volies les gerdors
ardides de la seva primavera,
quan la visités el ventolí de març
i el devessall de llàgrimes d’abril.
No vas pensar que ella era boira
que et fugia enamorada del riu.
Quan tot siguin caramells de glaç
i vulguis tornar a encendre el foc,
tu recorda que un any no és res
comparat amb l’eternitat de l’amor.

R.A.

Vora teu

Lluny de la teva companyia
el meu cor no coneix ni espera.
Deixa’m tan sols seure al teu costat
i omple la meva vida de música.
¿Per quin límit llunyà i salvatge,
a través de quina ampla pregonesa
de neu obriré camí per trobar-te?
Vora teu se’m transmuta el goig
que fins ara era pena, en una gota
que es fon dins la tebior del teu pit.
Em crides, i jo deixo la ploma
per fugir amb tu vers la claror eterna.
Et demano només un moment;
tot allò que és aspre i dissonant
es desfà en una dolça harmonia
quan ho contemplo amb els teus ulls.
Tants cops he trobat uns ulls que tenien
respostes i no he volgut inquirir...
Trist despertar de la meva fantasia.
Et crido, oh! Nit, torna’m els somnis!

R.A.

Silenci

Crispava les mans sota el meu pit
el silenci i la seva agonia.
M’ha somrigut ben serè i terrible;
llavors m’ha dit: “Recorda’t de mi
i de la passió que vaig donar-te,
pujant tots els graons que hi havia
per poder arribar a la teva ànima
que he omplert fins a embriagar-la”
S’ha vessat tot el plor sanglotant;
com oblidar-ho? si era el meu goig
i la calma. Ofegant-me he cridat:
Moriré, si te’n vas del meu costat!

R.A.

No oblidis mai

Porto a les mans totes clivellades
les restes de les carícies d’ahir,
famolenc i sonor prec d’avui
pels dies de fam que han de venir.

Tinc por que pugui oblidar el teu nom
com una flor llençada a la pols.
Et duré tota dins els meus ulls,
que és meu i només meu el teu record.

R.A.

Mar endins

Mar endins, mar endins...
Fins allà on els somnis es perden
i s’encantella el meu trist destí,
Sento enyorança d’ella i angoixa
per la lluna sagnant i el cel atzurí.
Sento tristesa pel llibre eixorc
que mai no acabaré de llegir.
No ho entens. No hi ha manera
que entenguis el que vull dir.
Em desperto sempre, i sempre
m’hagués estimat més morir.
Udol trement gelat sobre l’aigua,
els teus rulls em tapen la cara
amb llambreigs de sutge ferit.
Moriré i naixeré altra vegada,
mar endins, mar endins.

R.A.

Negra ona

Quan més penso en tu,
negra ona que m’aombres,
més desitjo amarar-me
en les teves atzabeges.

Quan em dius que t’he perdut,
tota la vida se m’apaga,
és com si el vent s’endugués
un bes roent de l’ànima.

Si estimo, és per tu,
si ploro, és vora el teu cor,
si un dia pares de cantar
no voldré cap matí nou.

Ets el deliri de plaer
que pel cos em tremola,
la vida i la mort em dones
ona fosca que m’aombres.

(apòcrif)

Taverna dels perduts

Fa vent. Va fent, el vent que m’empeny
cap a la taverna dels perduts.
Com cada vespre, i a l’hora establerta,
-potser, tan sols, és que ho somnio jo-,
rere un vidre boirós m’espera
una dona, coberta de setins,
que mai no sabrà que he vingut.
A la vora del llac grinyola la barca
plena de queixes pel meu abandó.
Rodolant per la quilla, el vell amic
que em ronda, se’m reflecteix
resignat dins un vas amarg de gin.
Em va dir ell el secret davant l’altar
dels perduts: “tens tota la raó,
la veritat està en el vi”.
Va fent, el vent que em castiga
amb el fuet trenat pel destí.

R.A.

Riba escantellada

Avui que veig tan trista la teva mirada,
i els teus ulls tan blaus, esperant el barquer,
escolta: lluny, ben lluny de les ribes del llac
vaga la meva enyorada dama blanca.

Té un aire misteriós i la veu vellutada.
Li adorna els cabells un joiell de maragdes
de llambreig fons de mar, que em fa lluernes
quan la posta es pentina damunt les onades.

De lluny, sembla una libèl·lula d’ales
virolades, i amb ella només la lluna plena
gosa comparar-se quan es gronxa a l’aigua
del gran llac. I com et parlaré de l’absència?

Que plores? Doncs escolta... al carregador
de la riba és on va escantellar-se’m
la pena i va caure a l’aigua. Ara vaga lluny,
ben lluny, seguint la dama i el meu enyor.

R.A.

Matins de gebre

Dorm, passat. Dorm com la nit que s’acaba.
Un murmuri de febrer, per les capçades,
em ve a demanar humil: “Vine amb mi,
que amb un bri de palla et beuré l’ànima”.
Clareja el dia. El fosc vapor de bany s’esmuny
entre les branques altes i els flocs de neu,
tot just, quan una llum sura la volta blanca.
Se m’ha fet estranya la nit, la passejada,
i si és dur el camí punyent que em queda,
tindré prou força per suportar més rebuig.
Ho entens ara? És per això que el cor
sota la teva mà més fort em batega.

R.A.

Plou damunt meu

Com sap sanglotar amb veu flèbil el prec
d’un violí que enyora! I és terrible
endevinar-lo en un somriure encara per
conèixer. Què és allò que brilla en el gebre?
Tanmateix un trenc a la boira, una nota
embruixada vora el cor, que m’aparta
del goig i la calma amb so de viola.
Camino amb la neu a mig cos, esclau
tan insistent d’un cap fatigat per la fosca
que s’ha perdut tan a prop de casa teva.
En la boira espessa reposen cançons
que he fet als cards liles del cementiri.

R.A.

L'hora de clepsidra

Te m’he perdut dins la boira,
la mateixa on et vas perdre tu.
És un joc, em vas dir, i l’acuit
teu s’embrancava pels troncs,
fulles i núvols o s’esquitllava
per la pinassa amb una rialla
d’infantesa eterna. Era el teu
llegat i era el món sencer,
el que et reclamava, i tu
amb mi volies compartir-lo.
Em duies de la mà fins allà
on els bassals brillen i el glaç
defalleix i crida a la riallera.
La que cada nit ens guardava
les promeses, la mateixa
que es diluïa com un diamant
fos a l’aigua color de tinta.
Busco la negra llosa maleïda
i no trobo l’andana on va
pujar el teu creixent de lluna.
M’he perdut on tot s’acaba?
Retruny, sona, cruix, com el vent
que colpeja el silenci, l’hora
de clepsidra. Baixaré ara
a trobar-te al fons del mirall
on es van perdre els jocs i tu.

R.A.

Boira

Aquell que va dir t’estimo
i va deixar-te als llençols
per tot record un fred caduc,
torna-te-li, sense pietat,
frement fiblada d’esbarzer
que li dugui parany confús
als ulls. Te m’has cregut que
li series fidel, i ara t’emboires
per les cendres d’aquella
passió que vas creure real
i saps bé que t’ha devastat.
Sense espera, amb orgull,
mira endavant, que saps triar,
i corre els tapissos on
t’has figurat que t’amagaves.
Salva esvorancs de por
que ets tu mateixa, sempre,
la que fa camí amb tu.

R.A.

Dóna'm la mà

Dóna’m la mà
i no tinguis por, criatura,
que encara queden matins
d’aurores brusc-excitades i
passarà aquesta tempesta
que se’t redreça convulsa.
S’esvairan els miratges
i jo protegiré l’insomni
de la teva nit clivellada,
quan creguis que mai més
els teus llavis de cendra
hauran de reïnar desigs.
Guardaré tot el teu cos,
els teus dits entre els meus dits,
el teu cor massa perplex
al recer tebi dels meus braços
perquè vegis que no tot és fosc,
que no tot és boira sense futur.
Perquè coneguis un demà
on poder somniar tendresa,
aniré amb tu a la terra aspra
per brins de còrrecs hivernals,
i veuràs que el demà és avui.
Dóna’m la mà i vine amb mi
pel goig de la certitud,
natura meva.

R.A.

Bulevard dels somnis perduts

No puc separar-me de la teva ombra
i la mar em duu de lluny les coses
que de tu imagino, i jo les cullo.
Tot febrer està fet per esperar-te.
Busco uns ulls mullats, fora de la nit,
on dorm la ciutat de teulades urpades,
que em diguin on són els somnis ferits.
M’embolcalla tot el que ara se m’obre,
tot el que descobreixo fosca endins,
la boira espessa i cent campanes
de veu trencada que parlen per mi.
Camino al llarg del carrer de la pena.
¿Què passa que m’he perdut? Si conec
el cruel insomni com la meva casa,
i aquesta lluna de passions i destins
que es gronxa tolida damunt l’aigua.
Lleuger, el teu nom, amb un bes als ulls
de cadascun dels finestrals il·luminats,
m’acompanya per aquest carrer buit:
el bulevard dels meus somnis perduts.

R.A.

Clara lluna

Has arribat, t’has assegut...
i has pintat tot de tonalitats
als marges dels meus llibres.
Has omplert el cel de colors
d’una pinzellada. T’has girat,
t’he vist els ulls clars de lluna,
i ara te m’has arraulit al pit
on tornen a surar les rialles.
T’obriré totes les capses
de versos –jo, el balafiador
de paraules sense cap destí,
el caníbal de tendresa senil,
el qui deia que no li quedava
ànima per als delicadíssims
amants- Més que un estrany,
més que una veu amiga, seré
per a tu i per al teu despertar,
els dies mandrosos d’hivern,
un núvol multicolor que amb
els ulls clucs voldràs atrapar.

R.A.

Màscara de febrer

La lluminositat del teu rostre cerca la calma.
Aquests febrer també és nostre. Ho sabem bé
tots tres. Els secrets guardats rera la màscara,
l’amor plujós, la dansa convulsa dels teus mots...
i jo només et veia com el somrís de la Gioconda
que em feia sentir com un captaire sense recer.

No guardo per a tu el menyspreu ni la gelosia.
Que no ho veus? Que no ho saps? Si passejo
amb ella, ets tu qui flirteja. Si acluco els ulls,
ets tu, qui amb mi parpelleja. Perquè tu ets
la meva màscara. Ets, a les meves nits Mahalta.
I més enllà del teu amor no em consola res.

R.A.