30 de gen. 2005

Nàufrag




L’estimada dorm -amb el son que tem
l’oblit meu- tremolant, parpellejant,
mentre tot el cor es desborda i s’estén
-clapotejant pels torbs, des del sorral
esglaiat fins aquí on les veles s’agiten-.
Per remotes platges, de mars ignorats,
la lluna camina, la meva dona dolça,
la meva amant pèl-roja dels vespres.
I sota l’esforç del vent furiós una nota
sostinguda: plou. A la sentina dormen
els mísers, els desheretats de la terra.
I jo, com un vent, em marfonc fàcilment
quan segueixo el seu rastre de comiat
per l’oceà de pòmuls oblics i llisquents.
A les escates teses d’un peix de llauna
he llegit la crida d’uns llavis groguencs.
Escolto atent, per si una flèbil flauta
toca per a mi aquell nocturn que conec
i que, compassiu, diu que aviat tornaràs.