10 de jul. 2005

Somrís



El teu somrís bell, avui, no és res més
que un calc del món interpretat. Davant
la teva més prima existència, em suporto
tot just, i em meravello tant perquè
m’empasso el reclam del fosc sanglot.

Em queda algun arbre al pic dels ulls
per tal de que cada dia el pugui veure;
em queda el carrer d’ahir i la fidelitat
torçada d’un costum que es trobava a gust
entre nosaltres, per això no vol anar-se’n.

L’home es deshabitua del terrenal tal
com dels pits dolços maternals, en créixer.
Però jo, que necessito misteris més grans,
jo mateix, per a qui la solitud és una font
de progrés, no podria existir sense tu.