30 de jul. 2005

Dreceres



És tosc, com un aiguat de primavera,
el dia de l’ingrata partença
que talla camins per conèixer.
Fins on et porta el teu desig,
sents cruixits de branques trencades
que marquen la terra a seguir.
Si avui te m’afiguro que guaites
a un carrer del temps, del meu temps,
és perquè m’empara el poder
de somniar –m’eriça els mals dubtes-
que t’esgarrinxa l’agut vagit
dels meus versos acabats de néixer,
i voldries només tu fruir-ne el sentit.
Què en té la culpa? Un embolic
de marrades que no para enlloc
i uns ulls pintats de mel, porucs
de les meves proclivitats. No t’esveris,
Cal·líope, si no trobes cap home
prou innocent que no t’embafi.
Les bestioles neden per l’inconscient
i aquest conte també es farà vell,
quan les cantonades s’omplin d’espant,
i em serà cauteri uns quants mesos
lluny de tu sense dir-te adéu,
però no tot el lluny que em cal
per no viure la vida desmoblat.