19 de febr. 2005

Taverna dels perduts




Fa vent. Va fent, el vent que m’empeny
cap a la taverna dels perduts.
Com cada vespre, i a l’hora establerta,
-
potser, tan sols, és que ho somnio jo-,
rere un vidre boirós m’espera
una dona, coberta de setins,
que mai no sabrà que he vingut.
A la vora del llac grinyola la barca
plena de queixes pel meu abandó.
Rodolant per la quilla, el vell amic
que em ronda, se’m reflecteix
resignat dins un vas amarg de gin.
Em va dir ell el secret davant l’altar
dels perduts: “tens tota la raó,
la veritat està en el vi”.
Va fent, el vent que em castiga
amb el fuet trenat pel destí.