5 de gen. 2005

Noia de l'Havana Xica




Com si fos demà, qualsevol dia t’esperaré.
Serà una tarda que també renillarà un vent
excessiu, el mateix que avui ens fueteja
i fa xisclar d’òxids vells les portes de metall
plenes de queixes. Udols llargs que cavalquen
lluny i dibuixen, imprecisos, un subtil trenc
de mercurocrom sobre la mar fosquejant.
Quan et trobi, voldré que em duguis avall,
pels ravals que t’han vist créixer i et diuen
com t’ha mudat el cos i el benefici de l’estiu
fins a descloure’t tota. Ens aturarem davant
d’aparadors prodigiosos difícils d’imaginar.
Caminarem lentament, l’un al costat de l’altre,
i m’ensenyaràs tot el que han vist els teus ulls
des que t’has sabut dúctil natura que gosa
desitjar follies. Ja som a la cruïlla de la fàbrica,
ara una desferra aterrada com l’esquelet èlitre
d’una convincent criatura de cinematògraf.
Anem a perdre’ns pels carrers que menen
al port i fan olor de fons de mar i de xarxes
podrides. D’un últim perdut quiosc, surten tot
de veus ofegades per una remor d’aigua fosca,
retallada per la llum molla d’unes finestres
plenes d’alè vescós, untuositats de xató enterc.
Aquí, entrem-hi. Prendrem una xocolata calenta
o bé un licor espès i fort que ens espanti el fred
i la por de nosaltres que encara ens queda.
No vull que els teus ulls lunars m’ensenyin
la compassió. No ho suportaria. M’estimo més
mirar-me’ls i creure que s’enaigüen de desig.
No veus com els dits se’ns remouen inquiets?
Són peixos lliscants sobre una taula que ha vist
ja moltes confidències, i no gosen trobar-se.
Potser és perquè saben, com ho sabem tu i jo,
que ja no podrien destriar-se després de l’encaix.
Crec que en alguna butxaca, no sabria dir quina,
duc un poema que parla de tu. No te l’ensenyaré.
Val més que em deixis marxar i et quedi un record
espurnejant d’aquell que vas creure que estimaves
i no et dirà que sense tu els dies seran més tristos.
Quan sortim, ens veurem passejant per l’escala
de l’oblit i per camins divergents que no es trobaran
mai més. Tu m’acompanyaràs les nits solitàries.