Mar endins

Mar endins, mar endins...
Fins allà on els somnis es perden
i s’encantella el meu trist destí,
Sento enyorança d’ella i angoixa
per la lluna sagnant i el cel atzurí.
Sento tristesa pel llibre eixorc
que mai no acabaré de llegir.
No ho entens. No hi ha manera
que entenguis el que vull dir.
Em desperto sempre, i sempre
m’hagués estimat més morir.
Udol trement gelat sobre l’aigua,
els teus rulls em tapen la cara
amb llambreigs de sutge ferit.
Moriré i naixeré altra vegada,
mar endins, mar endins.

Negra ona

Quan més penso en tu,
negra ona que m’aombres,
més desitjo amarar-me
en les teves atzabeges.

Quan em dius que t’he perdut,
tota la vida se m’apaga,
és com si el vent s’endugués
un bes roent de l’ànima.

Si estimo, és per tu,
si ploro, és vora el teu cor,
si un dia pares de cantar
no voldré cap matí nou.

Ets el deliri de plaer
que pel cos em tremola,
la vida i la mort em dones
ona fosca que m’aombres.

(apòcrif)