21 de gen. 2005

Me'n vaig




M’estremeixo, d’un cel encès que encén la tarda.
M’agito, d’aquest dol furtivament insuportable.
No puc retenir-te. Ets espurna. Del meu pit
xisclador s’ha vessat, s’ha obert camí la foscor
sense dolcesa, agònic, aquest crit profètic:
oh, engany, mira la cara d’ell com t’ha fugit!
creia que m’escapava de tu i era de mi mateix.
Me’n vaig, i de reüll m’emporto els crits del vent,
el meu barquer, que remarà per sobre els til·lers
i m’ensenyarà a caminar, de nou, cap a un destí
sense boira ni penes als ulls; de nou n’aprendré.
La llum se’n va, s’esvaeix. Mira, mira: de l’extrem
dels cels fins a aquesta porta que se’m tanca
no hi ha lloc per a mi, no, a la teva terra.