11 de març 2006

Absent



El vent cessa tot d’una
i aixeco els vels d’horitzons
d’un nou dia, nascut pròfug,
després del triomfal silenci
d’una nit que ha pesat llunes
enormes, cors trossejats
com velles rodes de molí.
El conec, sí, aquest núvol baix
de vol oblic que vitrifica
l’aire que respiro per tu,
enclusa òrfena de martell,
tot devastat per la represa
dels lladrucs a la lluna.
El vull, sí, el sadollament
sense melodia d’aigua
del frec de les dues boques.
Ets en l’aire tu que voles;
voles i giravoltes i sures
i entres i t’esllavisses
al país de l’altra banda.
Dia i nit es fan espera.
Com més anem, més se
m’infecten les paraules de tu,
tot i saber-te absent.