28 d’abr. 2005

Talent excessiu




Aquest metròman que es ratlla no vol callar.
Mira el gran foll desmenjat com rebutja
la muntanya de talents que l’acotxa.
Un altre premi exagerat. Un altre
poeta se’ns mor cregut que la seva
obra
no perirà mai més, no s’escolarà
com la sang que es podreix. Mira’t nu,
llença precs als núvols, libèrrim, dreça’t,
reputa’t tu i el teu últim bri de llibertat.

R.A.

27 d’abr. 2005

Paisatge




Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
les matèries del món
sense ferir-te, Gabriel.
Sobre el pendís bru,
ocres vells, eluvions
deixats damunt la pell
aspre del Picarany teu.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes altes de pins
que et vas fer teus,
flancs de sofre reïnosa
on t’abraçaves, i elles
se’t donaven com fruita
prohibida de l’escorça;
tot crostes de fang fet
oblit: el drapaire mut.
Tot ben guardat al fons
del bagul escantellat:
marmanyera memòria
del teu mal aniversari.

R.A.

25 d’abr. 2005

Només tu




Si no obro aquell teu llibre
és perquè em fa mal el blanc
d’uns fulls que s’han quedat
per sempre més per escriure.
No havíem despertat encara
de somniar com els infants
i ja vam dir-nos que mai més
res ni ningú no ens separaria.
T’enyoro. No saps quant t’enyoro.
Sento dins meu la teva tristesa
i sé que et dol la meva solitud.
Et trobo a faltar, amor meu.

R.

23 d’abr. 2005

Rosa de foc




Dels pètals teus,
me’n queda l’enyor
del licor evaporat
que tinc a les mans
servant-ne el record.
Besa’m els ulls,
rosa de foc,
i creu-me si et dic
que res no té sentit
més enllà de tu i jo.

R.A.

13 d’abr. 2005

Aniversari




Un tremolor arrelat a les mans,
una nosa lúbrica fora de temps
i un gran somriure badoquejant.
A la mà una flor cada dia diferent:
un pomell minúscul de violetes,
un ram de margarides, o quatre
poncelles grogues a punt d’esclatar.
No té espera per nous aniversaris,
i cada dia li fa un renovat present.
Va passejant i sap on les cames
el porten. Amb pas cerimoniós
entra a la casa, puja al tercer
-no saps si oferir ell mateix-
i li diu a la persona que el rep:
“per a la d’ulls foscos que somriu”.
És així com tot pot començar.
I surt de les oficines més ràpid
que ha entrat i riu als vidres
dels aparadors. I ningú no li fa cas,
menys ella, que l’espera cada dia
amb l’aigua per a les flors a punt.
Per la tarda un ventet de noies
i flors i fulles fan per trobar-se,
i ells fan veure que no s’han vist.
Els delaten els ulls lluents i un plec
als llavis que no saben amagar
un precipitat desig de tastar futur.
Si ara me’ls miro amb simpatia,
vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits oblidats.
Vull creure que els moviments
d’aquests cossos no em semblen
prematurs, a mi, que se’m fa tot
ignorat, i sento a frec el fresseig
de flors i mirades que cada any
vénen a recobrir una edat, passada
i eixuta, cada cop més confusa.
Romanen fixes les imatges en blanc
i negre, i la memòria em verdeja,
com si m’ho expliquessis tu.

R.A.

11 d’abr. 2005

Imagino uns ulls




Sorprès per una proximitat estranya,
miro darrera d’uns ulls blau-obscurs,
i hi descobreixo una riba encantada
i un horitzó d’encantament, molt lluny.

Se’m figura que tenen callats secrets
que al sol privat em són entregats,
travessant els mots la meva ànima,
i traspassant-ne tots els seus estrats.

La clau l’han confiada només a mi.
Es balancegen en el meu cervell,
i el misteri d’uns ulls, blau insondable,
sobre la riba llunyana, floreix.

R.A.

10 d’abr. 2005

Nusos




Temps i dolors
parlen d’esperança
Suren a la ment
Busquen uns ulls
Atrapen instants
deixant-se endur
per la vida com pètal
furiós de llibertat
Només em queda
deslligar aquest nus
de vella solitud
tan gran com el cor.

R.A.

9 d’abr. 2005

Parets al món




Dissimulo com una nena petita
que et veu a l’àtic del pensament.
La por, la meva germana bessona,
construeix una paret maó a maó
cada dia més alta entre jo i el món.
Sóc dolor, pena, desesperació
i a causa d’ella se’m malentén
quan intento demolir-la a cops.
Sempre sembla que guanyi la lluita
però és part del meu destí estripat
veure’m trencada en mil engrunes
desgraciades per fer més paret.

R.A.

5 d’abr. 2005

El Joc




Al terra del teu parquet lunar
llenço els vells daus carregats
per temptar un altre cop la sort.
La vida, la meva companya, treu
més alt i diu: “Ho sento, no és ara.
Ho sento, encara no t’ha tocat”,
com demanant excuses, en ruta,
quan llegeixo els horaris del tren
que duu a l’estació final de tot.
Fent equilibris com un acròbata,
sense trair-me, tal com era promès,
li demano per jugar un cop més.
Viure la vida no és tan senzill
i ja està fixat l’ordre dels actes.
Els somnis, anant l’un darrere l’altre,
van desfilant per dalt l’escenari
quan se’m recorda que ja arriba
la fi del trajecte, ineluctable.

R.A.

1 d’abr. 2005

Flor de neu




Han cegat els meus ulls les cendres
d’aquell foc que creus s’ha extingit.
El món que ens queda, per un moment,
sembla buit, cec, amb ales transparents.
A la teva casa la neu menuda,
i el vent a la cara desfent camins.
Tanca el balcó, nit, que vol entrar
una lluna de llauna platejada!
No li diguis qui t’ha fet patir,
quan pinti records a la cambra
i les ombres semblin envellir.
Hi haurà matins de sol benigne,
neu en flor i papallona a l’aire.
Amb l’aroma del matí, el somni
es gronxa en la mirada infinita.
Pensament que neixes. Edelweiss.

R.A.