22 de juny 2005

Arpegi




Alguna cosa teva, algunes parts del teu cos,
s’han escampat pels quatre racons que conec
i frisen per quedar en mi. Aquesta particel·la
se m’ennuega quan els llavis retroben la sal
insolent d’una pell. No goso tocar-la sense tu.
Te l’escriuré per amagar l’angúnia que tinc
de veure lliscar els anys sense que se’ns vagin
entrellaçant, amb un encaix convuls, la teva nit
i el meu dia. Joc que em fa creure que se’m dóna
confiat el teu cos sencer (m’encega i em rebrota
a les mans, i et perdo com una escata de sol
reflectida dins del negre pou dels teus ulls).
Allargo una mà, molt caut, i el desig m’estira
de nou i em du més enllà del meu covard replec.
Toco les notes i les escampo pel teu cos:
L’oblidada ratlla mínima que separa les partions
d’una terra que era meva i ara ja no reconec.

R.A.