15 de set. 2005

Remembrança



Saps que tot el que desitges
és tornar a prémer aquella mà
avesada a la millor cadència
dels curts i els llargs apresos.
Puc distingir virginals els dits
que avaren el temps i el món
que vàrem fer nostre, mite
inaugural après al llarg del anys.
Torna’m l’ànsia a les arrels
que van creixent enmig del fang,
i bufen la pols i els remolins
que turmenten els meus anys
més bruns. Caurem al contrapunt
al compàs dels sons frescos i lents,
records que dansen pels dies
que ara retornen i em diuen
que els teus pits eren turgents.
Aquest matí m’he trobat una
noia que, vint anys més jove,
m’ha despullat de son els peus.

14 de set. 2005

Precipici



¿Per a què serveixen els teulats,
si prou que he repetit que trobes
una dona que t’estimes i s’alcen
els vents per esquinçar-los?
Aquesta basarda és un daltabaix
quan camino per la vora del buit.
L’egòlatra voracitat de la llum
em tempta massa -m’eixorda tot-
brunzint els abellots dins el cap
com un eixam de gotetes de sol
que llisquen avall per les temples.
Mosquitams tot esverats de baf
amaguen amors humils al pregon
del niu rere els finestrals. Veus?
Oh, l’amor sublim d’aquella noia
que vaig conèixer a l’antiguitat,
quan volaven els dracs d’or i sang.
Deixa’m venir amb tu, passant
carrers i carrers fins que siguem
lluny d’aquí, vull que m’ensenyis
els indrets on t’has capbussat:
balmes irisades i gorgs profunds
que t’han vist mudar la pell àrida
fins omplir-te el cos de bondats.

10 de set. 2005

Estimada Laia



Tantes paraules entre tu i jo, fosca nit.
Vull tornar a sentir l’olor de la reravera
que em va dur, exercint de foll rodamón,
a les sempre amicals dolceses de Gardeny.
No em costa gens de veure’t de nou carnal
entre els lilàs i les glicines exsangües,
oferint-me a l’esplet dels somnis uns mots
terriblement verídics que no puc oblidar:
Tu creus en el destí? Mots que romanen,
mentre em fibla la memòria l’agut gemec
del vent i se’m muden els sentits, perquè
recordi que estimaràs homes que no conec.

7 de set. 2005

Tardoral



Vindran mesos més foscos i freds
i seré lluny de la llar encesa
on vàrem fer plans que ni tu ni jo
sabem on paren. Toca seure,
i toca oblidar el que tots dos
vàrem conèixer de les passions
trasbalsades per una ferida
sagnant càusticament oberta.
M’aniré confinant per pòsits
al·luvials de remotes terres.
Caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l’herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
Una sobtada angúnia fatal
de veure’m abocat al carrer,
caminant sense vida ni pena.
Dóna’m temps. Calla. Que ningú,
ni jo mateix, no pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.

4 de set. 2005

Pigalle



Res t’impedeix tornar a Montmartre
i dormir altre cop en un hotelet
de la rue Frochot, prop del Shangai
-on hi trobaràs femmes fàcils-
o davant mateix del Mascotte,
amb aire rònec de meublé barat:
parets nues, antics llits de ferro
amb llençols i mantes dubtosos,
una tauleta, una cadira coixa,
un lavabo i un bidet escrostonat,
un armari mirall sense estil
i un balcó que dóna a la nuit.
Tot extremadament despullat.
Des d’aquest balcó, albires un
paisatge dramàtic de mansardes
i xemeneies d’un gris de plom
devorades per la humitat
-igual que aquells murs lezardés
i rêves aparcats de dos en dos-,
cambres sòrdides amb cortines
opaques o semitransparents,
totes blanques o rosa dentífric,
que esperen els magres artistes
quan aquest fosc ja s’hagi diluït:
Sous-sol de París, tot plegat...