30 de jul. 2005

Dreceres



És tosc, com un aiguat de primavera,
el dia de l’ingrata partença
que talla camins per conèixer.
Fins on et porta el teu desig,
sents cruixits de branques trencades
que marquen la terra a seguir.
Si avui te m’afiguro que guaites
a un carrer del temps, del meu temps,
és perquè m’empara el poder
de somniar –m’eriça els mals dubtes-
que t’esgarrinxa l’agut vagit
dels meus versos acabats de néixer,
i voldries només tu fruir-ne el sentit.
Què en té la culpa? Un embolic
de marrades que no para enlloc
i uns ulls pintats de mel, porucs
de les meves proclivitats. No t’esveris,
Cal·líope, si no trobes cap home
prou innocent que no t’embafi.
Les bestioles neden per l’inconscient
i aquest conte també es farà vell,
quan les cantonades s’omplin d’espant,
i em serà cauteri uns quants mesos
lluny de tu sense dir-te adéu,
però no tot el lluny que em cal
per no viure la vida desmoblat.


28 de jul. 2005

Rèdits



Arribada una edat concreta,
la noia se’ns casa amb un güell
qualsevol d’esquena coberta,
(la rata que campa a la borsa
quan veu que la barca s’enfonsa
li assalta l’amarga urgència).
No alçaré lamentacions
per les deixades de compte,
és ella, la tothora gelosa,
la noia dels meus dies vells,
la que em recordarà l’orgull
i m’ho retraurà com un insult.
No ve a tomb. Quan jo l'agafo
ja no hi ha lloc per a càlculs,
sé d'on li ve el pensament:
tot ho ha desinvertit en mi.


24 de jul. 2005

Furtiu



Vas dissipant absències
que furtives se t’han ficat
dins el moll dels ossos
com la pols entre les runes.
Tenen riure de llima
les noies aigualides
que has conegut avui.
Si ara els ho demanes,
amb una veu creïble,
et recitaran les coses
que elles de tu, submís,
esperarien: un lleopard
posat a dins la gàbia
de la seva ostentació.
Has après, cada matí,
que no et val dissipar
absències i substituir-les
per fiblades harpies
que puguin escolar-se
pels verídics enderrocs.


22 de jul. 2005

Abismes



Camines entre la timba i el balç,
per la vora del buit, prop d’abismes.
No tots perfilen panoràmiques
i arestes cantelludes que conviden
al suïcidi. De vegades uns ulls
implorant també són un daltabaix:
Tens la memòria plena de cicatrius.
De vegades un record oscat per mil
abandons o per una sola mentida
se’t retroba per qualsevol butxaca.
M’has obert milers de pàgines noves
que desconeixia. Entre elles, olors
d’altres homes i d’alguna dona;
aquestes han estat bondadoses.
Qualsevol dia desapareixeràs,
i tot el vent arribarà ple de veus
i de rotundes queixes que diran:
“Ho veieu? portava un abisme”.

11 de jul. 2005

Contorns



En aquesta terra
tèbia de lluna,
darrere els perfils,
et flameja el tors
i estàs tan sola
com l’última dona
que habita el món.
El meu rem s’allunya
fora dels teus límits
nit endintre lentament,
i el teu relleu és sols
un lloc de pas frisat
entre dues amplàries
compadides de mi:
un esquerp vent de mar
i un més obscur desig
que em fa basquejar.
Em tempta el ventre clar,
fruita xopa de sal,
i mossego cabell curt.

10 de jul. 2005

Somrís



El teu somrís bell, avui, no és res més
que un calc del món interpretat. Davant
la teva més prima existència, em suporto
tot just, i em meravello tant perquè
m’empasso el reclam del fosc sanglot.

Em queda algun arbre al pic dels ulls
per tal de que cada dia el pugui veure;
em queda el carrer d’ahir i la fidelitat
torçada d’un costum que es trobava a gust
entre nosaltres, per això no vol anar-se’n.

L’home es deshabitua del terrenal tal
com dels pits dolços maternals, en créixer.
Però jo, que necessito misteris més grans,
jo mateix, per a qui la solitud és una font
de progrés, no podria existir sense tu.

9 de jul. 2005

Mites



Què és el que sóc? Pell llatzerada
i una rialla que traspua tot de pors.
Pandora juga amb la gerra del mal;
aquesta dona és de les que t’estimes.
Les baranes són altes, bat el sol.
L’amor de les dones, diuen, ve del mar,
i tu somrius ferida per la deshonra.
Prou m’he repetit que no vull trobar-te,
i que m’entaforo al pregon del niu
colgat de cendres com un ou polit.
Com m’avorreixes, Prometeu badívol,
amb tantes coses que són obra dels déus
i un cos que no has trobat prou humil.
Trenco vidres. Ni els vidres trossejats
no em feriran la bondat de l’excusa:
T’he deixat arraulida de renúncia.

5 de jul. 2005

Quimera



No sabré mai si les coses que em fas creure,
natura híbrida, són reals. Fa un moment
he imaginat que per mi t’havies tornat
un lliri marí. D’imaginar assutzenes, ja en sé;
tinc encara un record del castell de nit on
eres la dama blanca, pura llum, i tot el teu cos
pujava cap a mi, perquè, infecte, m’hi donés.
No em diràs el vell secret que cerco sempre;
dels teus llavis només he sentit hores efímeres,
somnis odiosos que llisquen tothora despullats,
misteris estèrils i quimeres impossibles.
La llum de les teves traces és immensa. Sempre
em transformo quan parla l’amazona de la nit.


3 de jul. 2005

Pell



Has mudat per la teva set
la pell aspra. Ho saps -i si no,
t’ho dic per mútua confiança-,
que jo vinc allà on tu vagis.
Ressegueixo, lent, camins nous.
S’adormen exhaustes les parets
en el seu desesper enderrocades.
Un sol gest teu que em reclami,
em fa terriblement verídic
gos moix d’esverament total.

1 de jul. 2005

Incertesa



Tot és com un mirall i no saps
si estàs fora o dins. Quina set
confusa per la pols de l’estiu
sense remei! Traspuen la lluna
pel teu esverament les paraules
que dic. Tots els mots els he escrit
pensant en ella, i tu els has llegit
per mi. Ens han parlat a tots tres,
i ara fa que ens assemblem.
Mots que vaig variant oferts
per no dir res, i tu en mudes
el sentit i els tornem a entendre.
T’endevinaré a l’instant quan
arrenqui a tremolar el mòbil.
Sabré que ets tu qui em varia
els sentits i que, tard o d’hora,
tot perdut, t’ho hauré de dir tot.