16 de febr. 2005

Plou damunt meu




Com sap sanglotar amb veu flèbil el prec
d’un violí que enyora! I és terrible
endevinar-lo en un somriure encara per
conèixer. Què és allò que brilla en el gebre?
Tanmateix un trenc a la boira, una nota
embruixada vora el cor que m’aparta
del goig i la calma amb plany de viola.
Camino amb la neu a mig cos, esclau
tan insistent d’un cap fatigat per la fosca
que s’ha perdut tan a prop de casa teva.

Dins la boira espessa reposen les cançons
que he fet als cards liles del cementiri.

L'hora de clepsidra




Te m’he perdut dins la boira,
la mateixa on et vas perdre tu.
És un joc, em vas dir, i l’acuit
teu s’embrancava pels troncs,
fulles i núvols o s’esquitllava
per la pinassa amb una rialla
d’infantesa eterna. Era el teu
llegat i era el món sencer,
el que et reclamava, i tu
amb mi volies compartir-lo.
Em duies de la mà fins allà
on els bassals brillen i el glaç
defalleix i crida a la riallera.
La que cada nit ens guardava
les promeses, la mateixa
que es diluïa com un diamant
fos a l’aigua color de tinta.
Busco la negra llosa maleïda
i no trobo l’andana on va
pujar el teu creixent de lluna.
M’he perdut on tot s’acaba?
Retruny, sona, cruix, com el vent
que colpeja el silenci, l’hora
de clepsidra. Baixaré ara
a trobar-te al fons del mirall
on es van perdre els jocs i tu.