13 d’abr. 2005

Aniversari




Un tremolor arrelat a les mans,
una nosa lúbrica fora de temps
i un gran somriure badoquejant.
A la mà una flor cada dia diferent:
un pomell minúscul de violetes,
un ram de margarides, o quatre
poncelles grogues a punt d’esclatar.
No té espera per nous aniversaris,
i cada dia li fa un renovat present.
Va passejant i sap on les cames
el porten. Amb pas cerimoniós
entra a la casa, puja al tercer
-no saps si oferir ell mateix-
i li diu a la persona que el rep:
“per a la d’ulls foscos que somriu”.
És així com tot pot començar.
I surt de les oficines més ràpid
que ha entrat i riu als vidres
dels aparadors. I ningú no li fa cas,
menys ella, que l’espera cada dia
amb l’aigua per a les flors a punt.
Per la tarda un ventet de noies
i flors i fulles fan per trobar-se,
i ells fan veure que no s’han vist.
Els delaten els ulls lluents i un plec
als llavis que no saben amagar
un precipitat desig de tastar futur.
Si ara me’ls miro amb simpatia,
vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits oblidats.
Vull creure que els moviments
d’aquests cossos no em semblen
prematurs, a mi, que se’m fa tot
ignorat, i sento a frec el fresseig
de flors i mirades que cada any
vénen a recobrir una edat, passada
i eixuta, cada cop més confusa.
Romanen fixes les imatges en blanc
i negre, i la memòria em verdeja,
com si m’ho expliquessis tu.

R.A.