30 de juny 2005

Frida



En quan a tu, perquisidor d’una poca bondat
que et serveixi d’excusa per passar carrers
amb l’orgull d’aquell que li somriu a les ferides,
si tens alguna cosa congruent per dir, no esperis.
Deixa-ho anar ara mateix en veu alta. De fet,
ara, agenollat al munt d’enderrocs de les teves
derrotes i amb l’ànima envaïda per la pols grisa,
què sents? l’amor de les dones que no has conegut?

Faith té el cap ensorrat sota el capçal a la mitjanit,
i somnia cada dia amb el vent que udola a la popa
del seu destí en alta mar: Estic nedant en suor,
i els sorolls d’aquest oceà em produeixen mareigs.
La meva nit no té lluna. La meva nit té uns grans ulls
que miren fixament una llum grisa que s’escola
pels finestrals. La meva nit plora i el coixí s’humiteja.
El meu cos et desitja. El meu cos, aquesta incertesa
mutilada, desitjaria oblidar-se per un moment en
els teus braços. La meva nit vol cridar-te i no té veu.
Té tanta necessitat de tu com jo, potser al cap i a la fi
ella i jo només siguem u. El meu cos et necessita,
sovint gairebé m’has curat. La nit em crema d’amor.
Són les quatre de la matinada. La meva nit m’esgota.
Sap que et trobo a faltar i tota la seva obscuritat
no és suficient per amagar aquesta clara evidència.
La meva nit s’entristeix i es perd. És llarga i llarga.
La meva nit té por de que el nou dia no arribi mai.
La meva nit té ganes de vestir-me i empènyer-me fora
per anar a buscar-te. Però la meva nit sap que el que
es diu bogeria, de qualsevol mena, està prohibida.

Faith, Hope i fins i tot Charity (que apareix només
un cop a l’any, amb l’amatent fervor de comprovar
si la capacitat de supervivència de Faith segueix
guanyant a les seves tendències autodestructores)
supliquen a la tenebrosa nit que aviat es faci de dia.
Les tres saben que la nit m’espera. El meu cos t’espera.
La meva nit s’alimenta d’ecos imaginaris. Pot fer-ho.
Et trobo tant a faltar. I les teves paraules. I el teu color.

22 de juny 2005

Arpegi




Alguna cosa teva, algunes parts del teu cos,
s’han escampat pels quatre racons que conec
i frisen per quedar en mi. Aquesta particel·la
se m’ennuega quan els llavis retroben la sal
insolent d’una pell. No goso tocar-la sense tu.
Te l’escriuré per amagar l’angúnia que tinc
de veure lliscar els anys sense que se’ns vagin
entrellaçant, amb un encaix convuls, la teva nit
i el meu dia. Joc que em fa creure que se’m dóna
confiat el teu cos sencer (m’encega i em rebrota
a les mans, i et perdo com una escata de sol
reflectida dins del negre pou dels teus ulls).
Allargo una mà, molt caut, i el desig m’estira
de nou i em du més enllà del meu covard replec.
Toco les notes i les escampo pel teu cos:
L’oblidada ratlla mínima que separa les partions
d’una terra que era meva i ara ja no reconec.

R.A.

12 de juny 2005

Futur



Un altre instint complagut
nodreix el desig que t’haurà
de dur als seus braços de nou.
Com les nits, els braços que
t’esperen no són mai distints.
(Quin horror pervers, quin fal·laç
pensament em diu que sóc jo
qui ha romput el delicat nus).
Cossos nus de l’un i l’altre
s’allarguen, i es toquen, subornats
per engendrar la cosa més fràgil,
la cosa que es tanca dins el feix
d’un futur de nou mesos per venir.
Ells vesteixen somnis possibles,
l’esma que hauran de partir-se.
Tu i jo els oblidarem junts.

R.A.

10 de juny 2005

Averany




Aprenc a mirar-me la buidor
i em costa desvetllar matins
buits de tu. Caducs, els records,
guardo dins meu exultant aquella
imatge teva que no se’m fon:
Te’m gires, encara tremolosa,
i els teus ulls foscos m’ho diuen tot.
Una mà dóna fe de subjecció,
i l’altra, lleu, damunt un maluc;
matèries d’un món que amaguen
la cara sota el teu pit. Em turmenta.
Voldria saber i està tot dit.
És aquest, és aquest d’ara,
el moment que em desorienta
concedit a la falsedat del teu cos.
Em perdones la por i saps que
un mal averany s’interposa
per algun lloc que encara no sé:
Pensar, des d’aquí, que et giraràs
com ara quan s’obri la porta
d’una cambra on mai no em trobaré.

R.A.

3 de juny 2005

Flor valvada



Saps que el cor et somnia
el crepuscle matinal,
i el tors nu que t’acollia
fressat de natura teva.

Tebi el perfum encara
de corol·la oscil·lant,
trèmula flor valvada
vasta increïblement.

Trenes records de llavis ardents
que ressegueixen pell confusa,
fruita xopa que mossego insolent
i es torna a cloure intacta.

R.A.