14 de febr. 2005

Dóna'm la mà




Dóna’m la mà
i no tinguis por, criatura,
que encara queden matins
d’aurores brusc-excitades i
passarà aquesta tempesta
que se’t redreça convulsa.
S’esvairan els miratges
i jo protegiré l’insomni
de la teva nit clivellada,
quan creguis que mai més
els teus llavis de cendra
hauran de reïnar desigs.
Guardaré tot el teu cos,
els teus dits entre els meus dits,
el teu cor massa perplex
al recer tebi dels meus braços
perquè vegis que no tot és fosc,
que no tot és boira sense futur.
Perquè coneguis un demà
on poder somniar tendresa,
aniré amb tu a la terra aspra
per brins de còrrecs hivernals,
i veuràs que el demà és avui.
Dóna’m la mà i vine amb mi
pel goig de la certitud,
natura meva.