28 de nov. 2005

Rastres



El silenci, a través dels senyals
del passat i de les peripècies
dels anys mutilats, intenta en va
reconèixer els traços profunds
que vas deixar-me a l’interior.
Geli, nevi o hi hagi tempesta
surto a aquella hora fosca
que és impossible veure res
i les passes cruixen cansades,
sense cap rastre de servilisme.
M’assec, prop de la llum ambigua,
i rebo els erables de la clariana
que vénen al meu encontre.
A l’entrefosc, i per damunt del món,
assegudes a les constel·lacions,
també s’alcen les teves mans
estimades, tacades de tardor.