31 de des. 2004

Fi d'any (gosar poder)




Heracles inclement: gosa
poder tallar caps troians
o envia’ls eneides a salvar,
allí on els aqueus van gosar
raptar Briseides per satisfer
desitgs d’un lasciu Aquil·les.
Tu, immisericorde,
llança’ls fúries del Tàrtar:
aquells Minotaures cruels,
occits per la mà d’un Teseu,
i les tres Gorgones juntes,
Sthénos, Euryálê i Medusa,
que els converteixi a tots
en immòbils tanagres
per a escarni de Perseu.
Sigues com el déu Zeus
que va desfermar Titans
i Cíclops per venjar-se
d’aquells que un dia el tron
celest van gosar poder.
Tu desferma’ls l’Hidra
dels set caps de Lerma,
que els enviï a un avern
que ni el mateix Dant
no hagués gosat pensar.
Ara que ve el tombant d’any,
vulgues regnar al teu l’Olimp
fet d’ídolets marbrejats
que la Medusa ha ullprès.
I tu, vell, sàtrapa gloriós,
gosa poder passar anys,
que els dotze treballs d’Heracles
la partida t’estan guanyant.


28 de des. 2004

Paraules teves




Condemna o salvació poden ser,
volença de les paraules teves.
S’aturen on m’aturo, els dispersos
mots que deixo anar per l’aire
i tots em parlen de tu. Penso
en allò que se m’endú, que al sol
s’accentua i que l’ombra encobreix:
un sol record teu que em tremola
errat pel pendís de les paraules.


25 de des. 2004

Íntim




Llum! On és la llum?
L’estimat passa per davant
de la meva porta
i jo no estic preparat.
La pregunta i el gemec
es desfan en llàgrimes
i els meus ulls es perden
en la buidor de la llunyania.
No he vist el seu rostre,
no he escoltat la seva veu,
només he sentit, ai las!
els seus passos lleugers
quan s’allunyaven de mi.
Afinaré l’arpa d’or
dins l’aire cristal·lí
quan seguis quietament
i l’amor es transformi en flor.

22 de des. 2004

L'altra




La passió que un dia vam creure real
algú se’ns la menjat. Com una flor,
debades oberta, tot just iniciada.
Vaig tenir a les mans aquella teva
finor i no puc oblidar-ne el perfum.
Tant insistent retorna, com retornen
els pous de glaç d’aquest hivern espès
de llum, plumbi desguàs de foneria.
Se’ns l’ha menjat. Bevem licors forts!
vidres líquids. Estòlids cridem l’oblit!
Prometem-nos que mai més no tornarem
a aquella casa i a les nits que van fugir,
massa anguniades de veure’m convertit
en un alè esbravat sense vida ni pena.
Una cigarreta va fent cendra, amb por
de no saber a temps qui som i què volem.
Si un dia em trobes amb l’altra, ens direm:

va ser un somni. Només un bonic somni.
 

20 de des. 2004

Soliu




Te m’has cregut enganyat
per l’urc de ser feliç. Podries jugar
ara amb el seu cos jove, ofert i crèdul
que vol el joc, però en tu tot fóra vici:
bé saps que no pots donar-te enter.
No diguis que l’estimes i ofenguis
el seu cos pur, que en tu repta el desig
més fosc de la carn, i ella no en vol.
Vol amor i poesia, coses fútils. Paranys
que tu vas deixar oblidats als braços
d’una altra dona que també sofreix.
Tu, deixat de tot, lluny de tot.
Tu: si dius que l’estimes, no fereixis
les seves ales amb la llàgrima insistent
que vols creure real, i deixa-la volar,
candor que et penja del braç, fora nit.


18 de des. 2004

Projecte



Una fulla tremola
a la llum del fanal,
i tot al voltant
és ple de projectes buits.

Iniciats, només,
com s’inicia la pluja
d’una nit cansada
que no troba els teus ulls.

¿O sóc jo, esparver
furtiu, que tremo
i te’m reflecteixes
al bassal, ulls beguts?
 

16 de des. 2004

Cor submís



Em rebutges el crepuscle.
On vas, cor meu? No em fugis
de l’aigua de paraules
que irisa l’onada fosca.

Sóc foraster a la teva mar
que de pupil·les sembres,
perles tèbies de lluna
que l’oreig incert frisa.

Torna, torna cap a mi,
i no trepitgis gaire fort
l’ombra del meu cor submís
que als teus peus reposa.

15 de des. 2004

L'arbre




Irreals i vastos, ens fonem en una abraçada oberts a un vague espai
de llum escarlata, reflex de la sang que flueix pels nostres cossos.
Un remolí d'aigua inquieta s'immobilitza
i ens desvetlla l'íntim record que tenim d'un univers incert que el somni ens retorna.
El nostre secret, com un fres guardat per la mort, un dia benigne i no llunyà
algú descobrirà: veurà que una mateixa mirada ens omple els ulls, esguard
de l'esperit que embolcalla el naufragi, i dóna naixença a un món sense matèria.
Cap surt no abolirà la manera d'estimar-nos, perquè allí on vivim viula bellesa,
sense paraules, i els nostres éssers s'han transformat en art.


11 de des. 2004

perfil




Sóc aquell que pateix set d'estimar-te.
I quan t'estimo, s'atura la vida en aquest acte.

10 de des. 2004