Gotes de tu

Què has vist al mirall? Només gotes?
Mira bé, i veuràs el que només
podem veure tu i jo: petits plors,
flors de saücs escampades pel vent,
cric-cric de libèl·lules que et parlen,
perles irisades per la llum de Kamtxatka
que s’endú els núvols del pensament.
Plaers edènics que se’t fan reals,
tremolant, parpellejant, per mi mateix.
Pensar no és pecat, i tu, com una vestal,
d’un meu estant t’has enfilat, has pres
la meva vida i li has tret la pols.
Ara, tanca els ulls i torna a mirar.
Veuràs les coses importants de la vida
que t’han regalat els déus: gotes de tu.

A la mitjanit

Si jo en sabés, et faria
arreplegant tot el que el vent em duu,
una bombolla de colors irisada
que et sorprengués, a tu
que et perds rere uns ulls a la mitjanit.
Si en sabés, ja no caldria,
perquè els teus ulls ho han vist tot,
que busquessis en les meves paraules
el que no poden dir aquests mots
que volen besar el trenc d’un cor ferit.
Si jo en sabés, d’escriure,
no pararia fins a consolar el teu plor.