18 de febr. 2005

Riba escantellada




Avui que veig tan trista la teva mirada,
i els teus ulls tan blaus, esperant el barquer,
escolta: lluny, ben lluny de les ribes del llac
vaga la meva enyorada dama blanca.

Té un aire misteriós i la veu vellutada.
Li adorna els cabells un joiell de maragdes
de llambreig fons de mar, que em fa lluernes
quan la posta es pentina damunt les onades.

De lluny, sembla una libèl·lula d’ales
virolades, i amb ella només la lluna plena
gosa comparar-se quan es gronxa a l’aigua
del gran llac. I com et parlaré de l’absència?

Que plores? Doncs escolta... al carregador
de la riba és on va escantellar-se’m
la pena i va caure a l’aigua. Ara vaga lluny,
ben lluny, seguint la dama i el meu enyor..