5 de jul. 2005

Quimera



No sabré mai si les coses que em fas creure,
natura híbrida, són reals. Fa un moment
he imaginat que per mi t’havies tornat
un lliri marí. D’imaginar assutzenes, ja en sé;
tinc encara un record del castell de nit on
eres la dama blanca, pura llum, i tot el teu cos
pujava cap a mi, perquè, infecte, m’hi donés.
No em diràs el vell secret que cerco sempre;
dels teus llavis només he sentit hores efímeres,
somnis odiosos que llisquen tothora despullats,
misteris estèrils i quimeres impossibles.
La llum de les teves traces és immensa. Sempre
em transformo quan parla l’amazona de la nit.