17 d’abr. 2006

Esbat




















Estimo el silenci,
aquell trobar-me nu
que no m’és estrany.
Ell res no em demana.
Les paraules redundants
suplanten sentiments.
Estimo les hores perdudes
en els colors d’aquest mar,
finestres esbatanades
als horitzons llunyans
que m’apropen els ulls,
vida que giravolta al vent.
Ell m’ha permès esbatre
un mòrbid pensament
enquistat a l’ala de plom.
Ara podria volar, i volar
em fa por vertiginosa.
Sempre torno vora teu.
Per sobre de tot, ja saps
que qui estimo és a tu.