Comences l’any on el vas acabar: boig,
rere un filat. I el que et resta serà igual.
I tots els que vindran, idèntics també.
D’aquesta manera se’t va quedant, la crosta
seca de la pell, feta de pergamí i de guix
esblanqueït, mig pel sol mig per la lluna.
És per ella que vaig morir! diràs a aquells
que t’obliden despietats i s’aparten de tu.
Veus que t’escarneixen: Ets boig i xaró!
Dius que encara l’estimes i no recordes
que trenta anys fa que ella et va fugir.
Era massa bella i l’apassionava l’amor;
de pell bruna i desmais de blens sedosos
no volia compartir les estretors amb tu.
Desitjava nits inacabables, matins de llum
fastuosa, perfums sublims de París i grans
espectacles del Broadway. Tot el que de nou
descobria li era poc. Lleugera, va alçar el vol
amb un altre amor aquella nit de pleniluni.
Fugia per no llanguir al costat d’un pobre foll.
El que ella mai no va saber, és que guillat,
mirant la lluna les nits que feia el ple,
va tornar-se’n d’enyor aquest pobre boig.
