Tot és com un mirall i no saps
si estàs fora o dins. Quina set
confusa per la pols de l’estiu
sense remei! Traspuen la lluna
pel teu esverament les paraules
que dic. Tots els mots els he escrit
pensant en ella, i tu els has llegit
per mi. Ens han parlat a tots tres,
i ara fa que ens assemblem.
Mots que vaig variant oferts
per no dir res, i tu en mudes
el sentit i els tornem a entendre.
T’endevinaré a l’instant quan
arrenqui a tremolar el mòbil.
Sabré que ets tu qui em varia
els sentits i que, tard o d’hora,
tot perdut, t’ho hauré de dir tot.
