skip to main |
skip to sidebar
Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
les matèries del món
sense ferir-te, Gabriel.
Sobre el pendís bru,
ocres vells, eluvions
deixats damunt la pell
aspre del Picarany teu.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes altes de pins
que et vas fer teus,
flancs de sofre reïnosa
on t’abraçaves, i elles
se’t donaven com fruita
prohibida de l’escorça;
tot crostes de fang fet
oblit: el drapaire mut.
Tot ben guardat al fons
del bagul escantellat:
marmanyera memòria
del teu mal aniversari.
R.A.
Si no obro aquell teu llibre
és perquè em fa mal el blanc
d’uns fulls que s’han quedat
per sempre més per escriure.
No havíem despertat encara
de somniar com els infants
i ja vam dir-nos que mai més
res ni ningú no ens separaria.
T’enyoro. No saps quant t’enyoro.
Sento dins meu la teva tristesa
i sé que et dol la meva solitud.
Et trobo a faltar, amor meu.
R.
Dels pètals teus,
me’n queda l’enyor
del licor evaporat
que tinc a les mans
servant-ne el record.
Besa’m els ulls,
rosa de foc,
i creu-me si et dic
que res no té sentit
més enllà de tu i jo.
R.A.
Un tremolor arrelat a les mans,
una nosa lúbrica fora de temps
i un gran somriure badoquejant.
A la mà una flor cada dia diferent:
un pomell minúscul de violetes,
un ram de margarides, o quatre
poncelles grogues a punt d’esclatar.
No té espera per nous aniversaris,
i cada dia li fa un renovat present.
Va passejant i sap on les cames
el porten. Amb pas cerimoniós
entra a la casa, puja al tercer
-no saps si oferir ell mateix-
i li diu a la persona que el rep:
“per a la d’ulls foscos que somriu”.
És així com tot pot començar.
I surt de les oficines més ràpid
que ha entrat i riu als vidres
dels aparadors. I ningú no li fa cas,
menys ella, que l’espera cada dia
amb l’aigua per a les flors a punt.
Per la tarda un ventet de noies
i flors i fulles fan per trobar-se,
i ells fan veure que no s’han vist.
Els delaten els ulls lluents i un plec
als llavis que no saben amagar
un precipitat desig de tastar futur.
Si ara me’ls miro amb simpatia,
vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits oblidats.
Vull creure que els moviments
d’aquests cossos no em semblen
prematurs, a mi, que se’m fa tot
ignorat, i sento a frec el fresseig
de flors i mirades que cada any
vénen a recobrir una edat, passada
i eixuta, cada cop més confusa.
Romanen fixes les imatges en blanc
i negre, i la memòria em verdeja,
com si m’ho expliquessis tu.
R.A.
Sorprès per una proximitat estranya,
miro darrera d’uns ulls blau-obscurs,
i hi descobreixo una riba encantada
i un horitzó d’encantament, molt lluny.
Se’m figura que tenen callats secrets
que al sol privat em són entregats,
travessant els mots la meva ànima,
i traspassant-ne tots els seus estrats.
La clau l’han confiada només a mi.
Es balancegen en el meu cervell,
i el misteri d’uns ulls, blau insondable,
sobre la riba llunyana, floreix.
R.A.
Temps i dolors
parlen d’esperança
Suren a la ment
Busquen uns ulls
Atrapen instants
deixant-se endur
per la vida com pètal
furiós de llibertat
Només em queda
deslligar aquest nus
de vella solitud
tan gran com el cor.
R.A.
Dissimulo com una nena petita
que et veu a l’àtic del pensament.
La por, la meva germana bessona,
construeix una paret maó a maó
cada dia més alta entre jo i el món.
Sóc dolor, pena, desesperació
i a causa d’ella se’m malentén
quan intento demolir-la a cops.
Sempre sembla que guanyi la lluita
però és part del meu destí estripat
veure’m trencada en mil engrunes
desgraciades per fer més paret.
R.A.
Al terra del teu parquet lunar
llenço els vells daus carregats
per temptar un altre cop la sort.
La vida, la meva companya, treu
més alt i diu: “Ho sento, no és ara.
Ho sento, encara no t’ha tocat”,
com demanant excuses, en ruta,
quan llegeixo els horaris del tren
que duu a l’estació final de tot.
Fent equilibris com un acròbata,
sense trair-me, tal com era promès,
li demano per jugar un cop més.
Viure la vida no és tan senzill
i ja està fixat l’ordre dels actes.
Els somnis, anant l’un darrere l’altre,
van desfilant per dalt l’escenari
quan se’m recorda que ja arriba
la fi del trajecte, ineluctable.
R.A.
Han cegat els meus ulls les cendres
d’aquell foc que creus s’ha extingit.
El món que ens queda, per un moment,
sembla buit, cec, amb ales transparents.
A la teva casa la neu menuda,
i el vent a la cara desfent camins.
Tanca el balcó, nit, que vol entrar
una lluna de llauna platejada!
No li diguis qui t’ha fet patir,
quan pinti records a la cambra
i les ombres semblin envellir.
Hi haurà matins de sol benigne,
neu en flor i papallona a l’aire.
Amb l’aroma del matí, el somni
es gronxa en la mirada infinita.
Pensament que neixes. Edelweiss.
R.A.
És perquè veig renéixer per tot la vida
que m’agraden les margarides al camp.
Si prenc per a tu una flor a la tarda,
és que del temps vull capgirar les mans.
Voldria poder traduir aquesta espera,
massa fosca per saber on ets i a on vas.
El matí contralt canta a ran la finestra
i jo ribotejo al teu costat la meva vida
mentre esmicolo les hores ennuegat.
Arriben els que faran tòrcer la roda
escollits per sis monedes de deu rals.
La trompeta sona a la sala de la llei.
Els advocats fan els comptes dels guanys.
L'espectacle congrega a joves i vells.
La teva vida és venuda com civada
presa de malura en pública subhasta,
i les senyories capcinegen als escons
borratxos dispensadors de vida o mort.
Quan tothom hagi oblidat com et deies,
em veuràs sol al camp de les gerberes
retrobant-te dins el somrís de les flors.
(A la Theresa Marie Schindler)
R.A.
Vindràs un demà joiós
i ja truques al meu cor
amb impaciència dolça,
Heura per mi estimada.
No et conec encara
i als ulls em verdeja
el teu futur proper.
Quina felicitat tindré
quan el teu nom ressoni
i tot ell se m’embranqui
per dins de l’entranya,
Heura que arribes ara.
R.A.
La tercera persona era molt singular;
li recordava tot el que volia oblidar.
La primera s’assemblava més al seu jo;
li parlava de tot allò bo que tenia al cor.
El tercer era aspre, volia manar-li el cap,
insistia en el desconcert, la lluita perduda,
la impotència d’aquelles tardes solitàries
plenes de fred als llençols i de ruïna total.
El primer era ben diferent, era tot dolçor;
desitjava que cada matí li somrigués el sol,
treure-li qualsevol núvol trist del pensament,
li parlava d’afectes i de regals permanents.
Com és natural, presta va fer fora el tercer
i es va quedar amb l’oferiment del primer.
R.A.
M’has donat les ales
per volar fins al teu cor.
Et duré tota sempre
voletejant dins meu.
Seré el sol ixent
que durà alegria
a les teves rialles
i llum per als teus ulls.
Et portaré als braços,
volant enllà del mar,
perquè les albades
et siguin permanents.
Tindràs suau marinada
que refresqui submisa
les teves parpelles
les nits ardents d’estiu.
I al cru hivern trobaràs
un caliu dins el pit
que et durà escalfor
si t’enyores de mi.
Quan sentis defallior
i et sigui hostil la nit,
em trobaràs vora teu
agombolant-te el desig.
R.A.
Els meus ulls s’adormen
cansats de tanta espera
i el somni delirant
a la foscúria meva
quiet i arrecerat
va fent-se més visible.
De nou aquell amor
que ja havia perdut,
caminant per la nit
espinada amunt,
retorna cap a mi
i em besa els ulls.
Tu véns de nou aquí
i en algun lloc estrany
un conciliador crit
ens ajunta totalment
tesats com instrument
que xiscla a cop d’arquet.
La meva esperança
de tristesa i fel,
figurada que és ara
un estel, cel i vent,
em du molt lentament,
dolçament, prop teu.
Tant m’és si és un somni
el que ara veig de tu
que no tinc estimada
ni lloc on habitar tinc;
si perdo el meu somni
a mi em deixes buit.
R.A.
Pensa. Tu a qui faig confident
que no deixo mai de nit sol,
tu que em fatigues constantment
volent atrapar allò que no pots;
pensa per quins camins vas perdre
tantes coses que no et retingueren
i creus que t’han fugit per sempre més.
Recorda que vas parlar-li de lilàs
que s’encartonen, fulles esblaimades
i glicines per podar a l’hivern.
Vas cremar sarments i les guspires
t’encengueren fervents fogueres
les nits inacabables de juliol;
vas dir-li que volies les gerdors
ardides de la seva primavera,
quan la visités el ventolí de març
i el devessall de llàgrimes d’abril.
No vas pensar que ella era boira
que et fugia enamorada del riu.
Quan tot siguin caramells de glaç
i vulguis tornar a encendre el foc,
tu recorda que un any no és res
comparat amb l’eternitat de l’amor.
R.A.
Lluny de la teva companyia
el meu cor no coneix ni espera.
Deixa’m tan sols seure al teu costat
i omple la meva vida de música.
¿Per quin límit llunyà i salvatge,
a través de quina ampla pregonesa
de neu obriré camí per trobar-te?
Vora teu se’m transmuta el goig
que fins ara era pena, en una gota
que es fon dins la tebior del teu pit.
Em crides, i jo deixo la ploma
per fugir amb tu vers la claror eterna.
Et demano només un moment;
tot allò que és aspre i dissonant
es desfà en una dolça harmonia
quan ho contemplo amb els teus ulls.
Tants cops he trobat uns ulls que tenien
respostes i no he volgut inquirir...
Trist despertar de la meva fantasia.
Et crido, oh nit, torna’m els somnis!
Crispava les mans sota el meu pit
el silenci i la seva agonia.
M’ha somrigut ben serè i terrible;
llavors m’ha dit: “Recorda’t de mi
i de la passió que vaig donar-te,
pujant tots els graons que hi havia
per poder arribar a la teva ànima
que he omplert fins a embriagar-la”
S’ha vessat tot el plor sanglotant;
com oblidar-ho? si era el meu goig
i la calma. Ofegant-me he cridat:
Moriré, si te’n vas del meu costat!
Porto a les mans totes clivellades
les restes de les carícies d’ahir,
famolenc i sonor prec d’avui
pels dies de fam que han de venir.
Tinc por que pugui oblidar el teu nom
com una flor llençada a la pols.
Et duré tota dins els meus ulls,
que és meu i només meu el teu record.
Mar endins, mar endins...
Fins allà on els somnis es perden
i s’encantella el meu trist destí,
Sento enyorança d’ella i angoixa
per la lluna sagnant i el cel atzurí.
Sento tristesa pel llibre eixorc
que mai no acabaré de llegir.
No ho entens. No hi ha manera
que entenguis el que vull dir.
Em desperto sempre, i sempre
m’hagués estimat més morir.
Udol trement gelat sobre l’aigua,
els teus rulls em tapen la cara
amb llambreigs de sutge ferit.
Moriré i naixeré altra vegada,
mar endins, mar endins.
Quan més penso en tu,
negra ona que m’aombres,
més desitjo amarar-me
en les teves atzabeges.
Quan em dius que t’he perdut,
tota la vida se m’apaga,
és com si el vent s’endugués
un bes roent de l’ànima.
Si estimo, és per tu,
si ploro, és vora el teu cor,
si un dia pares de cantar
no voldré cap matí nou.
Ets el deliri de plaer
que pel cos em tremola,
la vida i la mort em dones
ona fosca que m’aombres.
(apòcrif)
Fa vent. Va fent, el vent que m’empeny
cap a la taverna dels perduts.
Com cada vespre, i a l’hora establerta,
-potser, tan sols, és que ho somnio jo-,
rere un vidre boirós m’espera
una dona, coberta de setins,
que mai no sabrà que he vingut.
A la vora del llac grinyola la barca
plena de queixes pel meu abandó.
Rodolant per la quilla, el vell amic
que em ronda, se’m reflecteix
resignat dins un vas amarg de gin.
Em va dir ell el secret davant l’altar
dels perduts: “tens tota la raó,
la veritat està en el vi”.
Va fent, el vent que em castiga
amb el fuet trenat pel destí.
Avui que veig tan trista la teva mirada,
i els teus ulls tan blaus, esperant el barquer,
escolta: lluny, ben lluny de les ribes del llac
vaga la meva enyorada dama blanca.
Té un aire misteriós i la veu vellutada.
Li adorna els cabells un joiell de maragdes
de llambreig fons de mar, que em fa lluernes
quan la posta es pentina damunt les onades.
De lluny, sembla una libèl·lula d’ales
virolades, i amb ella només la lluna plena
gosa comparar-se quan es gronxa a l’aigua
del gran llac. I com et parlaré de l’absència?
Que plores? Doncs escolta... al carregador
de la riba és on va escantellar-se’m
la pena i va caure a l’aigua. Ara vaga lluny,
ben lluny, seguint la dama i el meu enyor..
Dorm, passat. Dorm com la nit que s’acaba.
Un murmuri de febrer, per les capçades,
em ve a demanar humil: “Vine amb mi,
que amb un bri de palla et beuré l’ànima”.
Clareja el dia. El fosc vapor de bany s’esmuny
entre les branques altes i els flocs de neu,
tot just, quan una llum sura la volta blanca.
Se m’ha fet estranya la nit, la passejada,
i si és dur el camí punyent que em queda,
tindré prou força per suportar més rebuig.
Ho entens ara? És per això que el cor
sota la teva mà més fort em batega.
Com sap sanglotar amb veu flèbil el prec
d’un violí que enyora! I és terrible
endevinar-lo en un somriure encara per
conèixer. Què és allò que brilla en el gebre?
Tanmateix un trenc a la boira, una nota
embruixada vora el cor que m’aparta
del goig i la calma amb plany de viola.
Camino amb la neu a mig cos, esclau
tan insistent d’un cap fatigat per la fosca
que s’ha perdut tan a prop de casa teva.
Dins la boira espessa reposen les cançons
que he fet als cards liles del cementiri.
Te m’he perdut dins la boira,
la mateixa on et vas perdre tu.
És un joc, em vas dir, i l’acuit
teu s’embrancava pels troncs,
fulles i núvols o s’esquitllava
per la pinassa amb una rialla
d’infantesa eterna. Era el teu
llegat i era el món sencer,
el que et reclamava, i tu
amb mi volies compartir-lo.
Em duies de la mà fins allà
on els bassals brillen i el glaç
defalleix i crida a la riallera.
La que cada nit ens guardava
les promeses, la mateixa
que es diluïa com un diamant
fos a l’aigua color de tinta.
Busco la negra llosa maleïda
i no trobo l’andana on va
pujar el teu creixent de lluna.
M’he perdut on tot s’acaba?
Retruny, sona, cruix, com el vent
que colpeja el silenci, l’hora
de clepsidra. Baixaré ara
a trobar-te al fons del mirall
on es van perdre els jocs i tu.
Aquell que va dir t’estimo
i va deixar-te als llençols
per tot record un fred caduc,
torna-te-li, sense pietat,
frement fiblada d’esbarzer
que li dugui parany confús
als ulls. Te m’has cregut que
li series fidel, i ara t’emboires
per les cendres d’aquella
passió que vas creure real
i saps bé que t’ha devastat.
Sense espera, amb orgull,
mira endavant, que saps triar,
i corre els tapissos on
t’has figurat que t’amagaves.
Salva esvorancs de por
que ets tu mateixa, sempre,
la que fa camí amb tu.
Dóna’m la mà
i no tinguis por, criatura,
que encara queden matins
d’aurores brusc-excitades i
passarà aquesta tempesta
que se’t redreça convulsa.
S’esvairan els miratges
i jo protegiré l’insomni
de la teva nit clivellada,
quan creguis que mai més
els teus llavis de cendra
hauran de reïnar desigs.
Guardaré tot el teu cos,
els teus dits entre els meus dits,
el teu cor massa perplex
al recer tebi dels meus braços
perquè vegis que no tot és fosc,
que no tot és boira sense futur.
Perquè coneguis un demà
on poder somniar tendresa,
aniré amb tu a la terra aspra
per brins de còrrecs hivernals,
i veuràs que el demà és avui.
Dóna’m la mà i vine amb mi
pel goig de la certitud,
natura meva.
No puc separar-me de la teva ombra
i la mar em duu de lluny les coses
que de tu imagino, i jo les cullo.
Tot febrer està fet per esperar-te.
Busco uns ulls mullats, fora de la nit,
on dorm la ciutat de teulades urpades,
que em diguin on són els somnis ferits.
M’embolcalla tot el que ara se m’obre,
tot el que descobreixo fosca endins,
la boira espessa i cent campanes
de veu trencada que parlen per mi.
Camino al llarg del carrer de la pena.
¿Què passa que m’he perdut? Si conec
el cruel insomni com la meva casa,
i aquesta lluna de passions i destins
que es gronxa tolida damunt l’aigua.
Lleuger, el teu nom, amb un bes als ulls
de cadascun dels finestrals il·luminats,
m’acompanya per aquest carrer buit:
el bulevard dels meus somnis perduts.
Has arribat, t’has assegut...
i has pintat tot de tonalitats
als marges dels meus llibres.
Has omplert el cel de colors
d’una pinzellada. T’has girat,
t’he vist els ulls clars de lluna,
i ara te m’has arraulit al pit
on tornen a surar les rialles.
T’obriré totes les capses
de versos –jo, el balafiador
de paraules sense cap destí,
el caníbal de tendresa senil,
el qui deia que no li quedava
ànima per als delicadíssims
amants- Més que un estrany,
més que una veu amiga, seré
per a tu i per al teu despertar,
els dies mandrosos d’hivern,
un núvol multicolor que amb
els ulls clucs voldràs atrapar.
La lluminositat del teu rostre cerca la calma.
Aquests febrer també és nostre. Ho sabem bé
tots tres. Els secrets guardats rera la màscara,
l’amor plujós, la dansa convulsa dels teus mots...
i jo només et veia com el somrís de la Gioconda
que em feia sentir com un captaire sense recer.
No guardo per a tu el menyspreu ni la gelosia.
Que no ho veus? Que no ho saps? Si passejo
amb ella, ets tu qui flirteja. Si acluco els ulls,
ets tu, qui amb mi parpelleja. Perquè tu ets
la meva màscara. Ets, a les meves nits Mahalta.
I més enllà del teu amor no em consola res.
D’un sol cop vaig embrutar la paret
dels meus dies grisos. Has arribat tu,
amb els teus colors, per repintar-la.
Per què em dius adéu, sinceritat
de l’ànima, i em deixes crucificat?
Ara passejo pels vernissos lluents,
m’assec prop de la finestra i miro
els núvols de foc damunt la mar,
asseguts per esperar-te. La tarda
toca oboès meravellosos. Mentre,
esglaiat, em serviré a poc a poc
aspres camamilles per recordar-te:
les teves lluites seran les meves.
Qui em protegirà de la sofrença
de veure la teva casa buida?
Qui m’acaronarà les mans balbes
per continuar els meus poemes?
Que esclati fort la teva rialla!
que ensenyi dagues a la tempesta
que roba els colors del teu rostre.
Sóc foraster en aquesta terra.
Ja ho sé. Per què em rebutges?
Sóc l’estrany que demana afecte
a la porta batent de casa teva.
Després de tot, què té d’estrany,
si en els camins trobo el repòs
dels somnis que mai no he acabat,
i no vull fixar-me en els eixams
de laments que al sol m’eixorden.
Ara mateix, miro millor els ulls
de les noietes que es van girant
-neta simplicitat que em tempta-
i no es tanquen en interrogants.
O és que entre tu i jo distingeixes
projectes d’ànimes diferents,
fora dels temps, del món moral?
És fàcil ser una Eva matinal:
dues cuixes, un entrecuix estantís,
un barnús florejat. Neutre pur:
dos peuets que no trepitgen fangs.
Ella no em veu. Tampoc mai no sabrà de mi.
Sempre a la mateixa hora, prop de la mitjanit,
quan ja s’han tancat tavernes brutes i cafès,
un repic sord trenca el silenci dels carrers
i m’anuncia uns passos coneguts: els d’ella,
el seu llarg abric i la seva inseparable bossa
que estreny, llibres i tot, contra el seu pit.
Poca cosa més en sé, dins el fred, dins la nit.
Dins la meva encobridora discreta foscor,
indiferent als atzucacs de les meves pors,
que elles no saben res que no sigui un lliscar
continu pels pendents que m’han imposat
els estrips i els trencs que ja no podré refer.
És bonica, ho sé. El seu caminar lleuger
i el gest somniador m’ho diuen. Quanta
tendresa i carícies es deuen amagar darrera
aquella finestra, que a sobre d'ella s’il·lumina,
i darrere aquests ulls que desperts somnien?
Mai no ho sabré. La meva passejant solitària,
la meva companya casual que ni em mira,
seguirà venint moltes més nits, de l’estudi
al seu recer, i serà un altre qui per fi l’esperi.
Jo m’hauré perdut, desemparat, carrers enllà,
cap a un solitari negre destí d’aigua fosca.
L’estimada dorm -amb el son que tem
l’oblit meu- tremolant, parpellejant,
mentre tot el cor es desborda i s’estén
-clapotejant pels torbs, des del sorral
esglaiat fins aquí on les veles s’agiten-.
Per remotes platges, de mars ignorats,
la lluna camina, la meva dona dolça,
la meva amant pèl-roja dels vespres.
I sota l’esforç del vent furiós una nota
sostinguda: plou. A la sentina dormen
els mísers, els desheretats de la terra.
I jo, com un vent, em marfonc fàcilment
quan segueixo el seu rastre de comiat
per l’oceà de pòmuls oblics i llisquents.
A les escates teses d’un peix de llauna
he llegit la crida d’uns llavis groguencs.
Escolto atent, per si una flèbil flauta
toca per a mi aquell nocturn que conec
i que, compassiu, diu que aviat tornaràs.
M’adono que aquest no és el meu baixador,
en ruta, i no vull abandonar el meu curs,
desbordar-me en el temps llançat del desglaç,
quan faci olor de presagis teus l’horitzó.
Pleniluni, menyspreat meu, per la separació
dolorosa que vas donar-me, vull oblidar-te.
Deixa que m’alci de la desfeta vergonyosa.
Desvestit de les teves nit lunars et demano
un teu oblit, i beso els llavis que inscriuen
el meu nom als ulls velars de la dòcil agonia.
No; no moriré d’enyor quan es faci de dia
que les nits incandescents ja no em criden.
No, no tornaré demà. El rebuig
és més consistent que el comiat.
Tot està clar. L' instint insisteix:
“Fes un pas més, i torna-hi”
L’instint, vell seductor llepaire,
se’m fa insuportable caminant
pel verge canyís d’arbres quan
el migdia mira a les teulades.
Devorant els núvols, s’engrogueix
la sorra que aguanta les dàlies,
i una ombra sura, sense celles,
devorant el turment que creix.
Et duré tota, de cap a peus,
et duré tota i et sabré de memòria,
i t’assajaré, deambulant
amb tu per la foscor més fosca.
M’estremeixo, d’un cel encès que encén la tarda.
M’agito, d’aquest dol furtivament insuportable.
No puc retenir-te. Ets espurna. Del meu pit
xisclador s’ha vessat, s’ha obert camí la foscor
sense dolcesa, agònic, aquest crit profètic:
oh, engany, mira la cara d’ell com t’ha fugit!
creia que m’escapava de tu i era de mi mateix.
Me’n vaig, i de reüll m’emporto els crits del vent,
el meu barquer, que remarà per sobre els til·lers
i m’ensenyarà a caminar, de nou, cap a un destí
sense boira ni penes als ulls; de nou n’aprendré.
La llum se’n va, s’esvaeix. Mira, mira: de l’extrem
dels cels fins a aquesta porta que se’m tanca
no hi ha lloc per a mi, no, a la teva terra.
Desglaços
No és la tristesa la que no em mena enlloc.
Ni els desmais de gener ni la foscor. Ets tu,
promesa d’una vida que fecundaràs, hivern,
per aconseguir la calidesa d’un clement sol.
Els teus versos dissipen la boira i encenen el foc.
I no hi ha res que em retingui d’anar mes enllà
de febrer, i buscar una primavera retrunyent on
els desglaços siguin més sorollosos que el plor.
Per què persegueixo els estels?
Serà que l’ànima s’esvaneix,
difosa i admirada, o segueix
tot el que escampa el firmament?
M’atrau la nit, aquesta immensitat
que a llàgrima viva pinta
al vast llençol de la dolcesa
punts de llum blanca sanglotats.
Els arbres desglaçats negregen;
solcat de crits, passa el vent,
per saludar tots els poemes
que més casualment m’apareixen.
He caminat per molts camins,
he traspassat moltes tanques,
navegant per mars remotes
he arribat a platges verges.
No he conegut mai ningú
que tingués el teu somriure,
ni aquest caliu tan encès
al bell fons de la mirada.
No gosaré pas dir-te mai
que em perdria pels teus ulls,
si no puc retenir-te amb mi,
guarda’m l’amor, gentil ocell.
Ja fa nou hores que sóc aquí. O nou dies?
(ara no ho sabria ben bé dir)
i aquí dalt on m’estic no hi ha ningú,
és tot un cim pelat, perdut i remot.
L’única avantatge és que no tinc gana,
ni fred ni son. No s’hi està pas malament.
M’havien dit que els trobaria a tots:
als pobres i als menys rics, als infeliços,
als desvalguts, als beats i als cretins.
Ah, no. Perdoneu-me. Aquests van a baix,
al pis de sota, que està tot ple de senyors
d’upa. Em moria de ganes de saludar-los:
bon dia senyor Lisbon. Bona tarda Mr. Yeats.
Em sembla que per allà passa la Yourcenar.
Ah no! si és l’Emily Brontë, aquella dels
drames turmentosos que acaben malament.
On deuen ser ara, tota aquesta bona gent?
Ah! i tant que sí. A les lleixes dels llibreters,
allí on els recorda el seu públic fidel.
I jo, doncs, qui se’n recorda avui de mi?
Què és l’amor? És només engany?
O és follia i un foc que em devora?
Res no té sentit fora de tu i de mi
i creu-me que la passió s’espera
perquè no és ella el que jo desitjo,
ni el desesper que tot ho crema.
Jo no parlo de lliurar-me a tu
o de ser-nos fidels per sempre.
És un altre el sentit d’aquest foc
que ha dissolt fins i tot les cendres.
És només això: que tu i jo som u,
que la vida m’has pres i ara és teva.
Vell Xaman protector
dels rens i les aurores,
canta per a nosaltres
aquella vella cançó
que sento dins el cor
quan els estels parlen.
S’embelleixen els astres
enjoiats de blancor
per escoltar els sons
que em sadollen l’ànima,
i el gebre els escampa
per l’Univers que dorm.
S’ajeu la Llum del Nord,
coronant la sequoia
de la terra salvatge.
M’abat el caçador.
Per què voldria el plor
d’uns ulls ferits de pena?
Ja tinc la nit serena
que m’ha de dur el repòs.
Què has vist al mirall? Només gotes?
Mira bé, i veuràs el que només
podem veure tu i jo: petits plors,
flors de saücs escampades pel vent,
cric-cric de libèl·lules que et parlen,
perles irisades per la llum de Kamtxatka
que s’endú els núvols del pensament.
Plaers edènics que se’t fan reals,
tremolant, parpellejant, per mi mateix.
Pensar no és pecat, i tu, com una vestal,
d’un meu estant t’has enfilat, has pres
la meva vida i li has tret la pols.
Ara, tanca els ulls i torna a mirar.
Veuràs les coses importants de la vida
que t’han regalat els déus: gotes de tu.
Si jo en sabés, et faria
arreplegant tot el que el vent em duu,
una bombolla de colors irisada
que et sorprengués, a tu
que et perds rere uns ulls a la mitjanit.
Si en sabés, ja no caldria,
perquè els teus ulls ho han vist tot,
que busquessis en les meves paraules
el que no poden dir aquests mots
que volen besar el trenc d’un cor ferit.
Si jo en sabés, d’escriure,
no pararia fins a consolar el teu plor.
Com si fos demà, qualsevol dia t’esperaré.
Serà una tarda que també renillarà un vent
excessiu, el mateix que avui ens fueteja
i fa xisclar d’òxids vells les portes de metall
plenes de queixes. Udols llargs que cavalquen
lluny i dibuixen, imprecisos, un subtil trenc
de mercurocrom sobre la mar fosquejant.
Quan et trobi, voldré que em duguis avall,
pels ravals que t’han vist créixer i et diuen
com t’ha mudat el cos i el benefici de l’estiu
fins a descloure’t tota. Ens aturarem davant
d’aparadors prodigiosos difícils d’imaginar.
Caminarem lentament, l’un al costat de l’altre,
i m’ensenyaràs tot el que han vist els teus ulls
des que t’has sabut dúctil natura que gosa
desitjar follies. Ja som a la cruïlla de la fàbrica,
ara una desferra aterrada com l’esquelet èlitre
d’una convincent criatura de cinematògraf.
Anem a perdre’ns pels carrers que menen
al port i fan olor de fons de mar i de xarxes
podrides. D’un últim perdut quiosc, surten tot
de veus ofegades per una remor d’aigua fosca,
retallada per la llum molla d’unes finestres
plenes d’alè vescós, untuositats de xató enterc.
Aquí, entrem-hi. Prendrem una xocolata calenta
o bé un licor espès i fort que ens espanti el fred
i la por de nosaltres que encara ens queda.
No vull que els teus ulls lunars m’ensenyin
la compassió. No ho suportaria. M’estimo més
mirar-me’ls i creure que s’enaigüen de desig.
No veus com els dits se’ns remouen inquiets?
Són peixos lliscants sobre una taula que ha vist
ja moltes confidències, i no gosen trobar-se.
Potser és perquè saben, com ho sabem tu i jo,
que ja no podrien destriar-se després de l’encaix.
Crec que en alguna butxaca, no sabria dir quina,
duc un poema que parla de tu. No te l’ensenyaré.
Val més que em deixis marxar i et quedi un record
espurnejant d’aquell que vas creure que estimaves
i no et dirà que sense tu els dies seran més tristos.
Quan sortim, ens veurem passejant per l’escala
de l’oblit i per camins divergents que no es trobaran
mai més. Tu m’acompanyaràs les nits solitàries.
Gener benigne. Se’t va inscrivint als malucs i al tors
el guany de les nits viscudes i els plors dels infants
que no has vist néixer i ara et reclamen un teu plor.
Rodones sorpreses se’t reparteixen desiguals pel cos
i no són les ungles i els cabells que van creixent, sinó
odis que s’arrapen a l’arbre, un dia altiu i gloriós,
que va lligar estols d’homes als seus peus com gossos
amansits i una carícia distreta va tot esquinçar-los.
Tantes coses teves que semblaven obra dels déus
són ara entre les meves mans i en servo un record
clement. Pietats, pietats dolgudes! la gran soeur
se’ns ha fet gran, diguem-ne només madura sol,
i no cal que sàpiga que el solstici roent de l’estiu
fa dies va perir i ara s’apropa l’hivern, el seu gran dol.
Gener benigne: aparta-li tu de la memòria nua
tot record d’un altre home. Que visqui convençuda
que l’amor sublim, el goig sensual, només puc donar-li jo.
Comences l’any on el vas acabar: boig,
rere un filat. I el que et resta serà igual.
I tots els que vindran, idèntics també.
D’aquesta manera se’t va quedant, la crosta
seca de la pell, feta de pergamí i de guix
esblanqueït, mig pel sol mig per la lluna.
És per ella que vaig morir! diràs a aquells
que t’obliden despietats i s’aparten de tu.
Veus que t’escarneixen: Ets boig i xaró!
Dius que encara l’estimes i no recordes
que trenta anys fa que ella et va fugir.
Era massa bella i l’apassionava l’amor;
de pell bruna i desmais de blens sedosos
no volia compartir les estretors amb tu.
Desitjava nits inacabables, matins de llum
fastuosa, perfums sublims de París i grans
espectacles del Broadway. Tot el que de nou
descobria li era poc. Lleugera, va alçar el vol
amb un altre amor aquella nit de pleniluni.
Fugia per no llanguir al costat d’un pobre foll.
El que ella mai no va saber, és que guillat,
mirant la lluna les nits que feia el ple,
va tornar-se’n d’enyor aquest pobre boig.
Heracles inclement: gosa
poder tallar caps troians
o envia’ls eneides a salvar,
allí on els aqueus van gosar
raptar Briseides per satisfer
desitgs d’un lasciu Aquil·les.
Tu, immisericorde,
llança’ls fúries del Tàrtar:
aquells Minotaures cruels,
occits per la mà d’un Teseu,
i les tres Gorgones juntes,
Sthénos, Euryálê i Medusa,
que els converteixi a tots
en immòbils tanagres
per a escarni de Perseu.
Sigues com el déu Zeus
que va desfermar Titans
i Cíclops per venjar-se
d’aquells que un dia el tron
celest van gosar poder.
Tu desferma’ls l’Hidra
dels set caps de Lerma,
que els enviï a un avern
que ni el mateix Dant
no hagués gosat pensar.
Ara que ve el tombant d’any,
vulgues regnar al teu l’Olimp
fet d’ídolets marbrejats
que la Medusa ha ullprès.
I tu, vell, sàtrapa gloriós,
gosa poder passar anys,
que els dotze treballs d’Heracles
la partida t’estan guanyant.
Condemna o salvació poden ser,
volença de les paraules teves.
S’aturen on m’aturo, els dispersos
mots que deixo anar per l’aire
i tots em parlen de tu. Penso
en allò que se m’endú, que al sol
s’accentua i que l’ombra encobreix:
un sol record teu que em tremola
errat pel pendís de les paraules.
