skip to main |
skip to sidebar
Vindran mesos més foscos i freds
i seré lluny de la llar encesa
on vàrem fer plans que ni tu ni jo
sabem on paren. Toca seure,
i toca oblidar el que tots dos
vàrem conèixer de les passions
trasbalsades per una ferida
sagnant càusticament oberta.
M’aniré confinant per pòsits
al·luvials de remotes terres.
Caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l’herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
Una sobtada angúnia fatal
de veure’m abocat al carrer,
caminant sense vida ni pena.
Dóna’m temps. Calla. Que ningú,
ni jo mateix, no pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.
Res t’impedeix tornar a Montmartre
i dormir altre cop en un hotelet
de la rue Frochot, prop del Shangai
-on hi trobaràs femmes fàcils-
o davant mateix del Mascotte,
amb aire rònec de meublé barat:
parets nues, antics llits de ferro
amb llençols i mantes dubtosos,
una tauleta, una cadira coixa,
un lavabo i un bidet escrostonat,
un armari mirall sense estil
i un balcó que dóna a la nuit.
Tot extremadament despullat.
Des d’aquest balcó, albires un
paisatge dramàtic de mansardes
i xemeneies d’un gris de plom
devorades per la humitat
-igual que aquells murs lezardés
i rêves aparcats de dos en dos-,
cambres sòrdides amb cortines
opaques o semitransparents,
totes blanques o rosa dentífric,
que esperen els magres artistes
quan aquest fosc ja s’hagi diluït:
Sous-sol de París, tot plegat...
Et deixo les finestres obertes:
no renunciïs a mirar dins meu
i veuràs que la llampuga no fuig.
Et penses que no signifiques res?
No trobaràs cap ombra espessa
si llampurneja un propòsit de fe.
Cor seduït, calla i no protestis
que cap renúncia no pot abolir
el record lumínic d’un benigne
moment que vam robar a l’estiu:
lluïssor pura que se’t va descloure,
-dúctil surt massa perplex de mi-.
Et donaré de mi,
no pas del que em sobra
o sé que no em pertany,
perquè vull davallar
fins a les teves arrels
on els desigs més grans
hi tenen verges l’estada.
El teu cos tremola
i vibra a l’uníson
de les meves ales.
No puc caure més avall
d’aquest gran trontoll
que roda i vacil·la
i se t’arrapa lliscós
pel moll de les cames:
silenciosa voluntat,
silenciós consentiment
de la pell desclovada
que dóna vida i colors
a tot el nu de l’arbre.
Supeditada als punts
de les muses càndides,
qui posa el contrapunt?
Aquest pas me’l crec:
ara et tinc a prop de mi
i amb lenta cadència
comença a torbar-se
un signe de carícia
posat al meu abast
com un fruit madur.
M’avinc a suplicar-te
la coreografia vague
dels teus peus nus
que tracen d’esma,
i rius, crec, que vulgui
resseguir-los amb tu.
Vols desaparèixer de la meva vida.
Sempre he temut que els teus somnis
no et deixarien ser mai meva,
i potser de ningú. Et conec prou
i sé que no m’escriuràs, que voldràs
ser una altra. No sé on t’he perdut,
quan van començar els teus oblits,
els somriures forçats, les excuses
que t’anaves inventant tot l’estiu
per tal de no trobar-nos mai a soles.
Blava d’aigua, quan érem a Cadaqués,
descobrírem tots els cels impossibles
i la nostra passió ho devorava tot.
No puc oblidar aquelles escapades
que fèiem pels astorats capvespres,
vesties d’ivori i duies el món als ulls.
(Amb el primer petó no vam poder
enganyar el destí que va retòrcer
mig juliol amb un incendi furiós).
Et tremolaven la mirada i els llavis,
i el que encara no sabíem és que
el millor de les nostres vides
ja havia quedat enrere per sempre.
No vull venjar-me amb els mots,
aquest record oníric és tot el que
em queda de les meves pors i de tu.
Ressegueixo l’ordre senzill de corbes
i amplàries. Tallo camins per aquest cos
-les coses creïbles que em fas saber tu-
i bec, fresca, l’aigua de súplica dels ulls.
La carn arravatada crida i tomballeja.
La meva musa, Clio, com Mart quan torna
retut de la guerra, s’arrapa en aquest tors
sense carícia ni esma. Talia fa comèdia,
mentre Terpsícora, segura ella mateixa
en el contrapunt que cal donar sempre,
ara comprèn la bondat d’una mà nua
que se li ha declarat entre bambolines.
Totes tres dansen amb sandals vermelles
enceses com una lluna plena de riures.
Bona marca, però aquest
teu cigar de l’Havana
serà en bona part mèrit meu
que tingui avui tan bon gust.
Veus, tot això ve de saber
que procuro no escoltar
amb gaire indulgència
les que de tu se’m queixen,
i em voldrien intencions
més proclius cap a elles,
que per fer, faig el que puc
si la natura està per mi:
millor voldria ser amb tu.
Moratòries de xarxada
no n’obtenen, si el lloc és
vedat, només hi pesco jo.
Exagero, i no em prova gens
la filigrana del teu fum.
M’és innata la fantasia
d’un bajà metafòric,
i sols conec valenties
de filats tramuntanals
que pesquen per badies
calmes del pensament.
Esporgada de cotilles
no vol dir obscenitat.
¿Qui s’hi comprometria
sense saber el gust triat?
Cultiu? Malucs i limbes
de la flor tenen gust agre
dels marits. Tota estació,
amb vistes a honorar-te,
és bona per temptar sort.
El conhort no és comptar
quantitatiu el fruit donat,
desamortitzat i garantit,
sinó saber individualment
que el seu ús l’ha d’omplir,
el cos, d’allò que seran
llavors a mans del destí.
Un mirall mal argentat fet trossos
diu que despert és quan faig pena:
“Escrius per no sentir un mal fred
que cruel et rossega tots els ossos.”
Ves a saber com, quan em desperto,
se m’entalpen al cap uns mals versos,
dalt les golfes de l’enteniment,
i uns ganyotegen i cap no ment:
“He somniat que et somniava
i en despertar d’un dels somnis
he vist febrosenc que més endins
t’havies trenat tu amb mi encara.”
És tosc, com un aiguat de primavera,
el dia de l’ingrata partença
que talla camins per conèixer.
Fins on et porta el teu desig,
sents cruixits de branques trencades
que marquen la terra a seguir.
Si avui te m’afiguro que guaites
a un carrer del temps, del meu temps,
és perquè m’empara el poder
de somniar –m’eriça els mals dubtes-
que t’esgarrinxa l’agut vagit
dels meus versos acabats de néixer,
i voldries només tu fruir-ne el sentit.
Què en té la culpa? Un embolic
de marrades que no para enlloc
i uns ulls pintats de mel, porucs
de les meves proclivitats. No t’esveris,
Cal·líope, si no trobes cap home
prou innocent que no t’embafi.
Les bestioles neden per l’inconscient
i aquest conte també es farà vell,
quan les cantonades s’omplin d’espant,
i em serà cauteri uns quants mesos
lluny de tu sense dir-te adéu,
però no tot el lluny que em cal
per no viure la vida desmoblat.
Arribada una edat concreta,
la noia se’ns casa amb un güell
qualsevol d’esquena coberta,
(la rata que campa a la borsa
quan veu que la barca s’enfonsa
li assalta l’amarga urgència).
No alçaré lamentacions
per les deixades de compte,
és ella, la tothora gelosa,
la noia dels meus dies vells,
la que em recordarà l’orgull
i m’ho retraurà com un insult.
No ve a tomb. Quan jo l'agafo
ja no hi ha lloc per a càlculs,
sé d'on li ve el pensament:
tot ho ha desinvertit en mi.
Vas dissipant absències
que furtives se t’han ficat
dins el moll dels ossos
com la pols entre les runes.
Tenen riure de llima
les noies aigualides
que has conegut avui.
Si ara els ho demanes,
amb una veu creïble,
et recitaran les coses
que elles de tu, submís,
esperarien: un lleopard
posat a dins la gàbia
de la seva ostentació.
Has après, cada matí,
que no et val dissipar
absències i substituir-les
per fiblades harpies
que puguin escolar-se
pels verídics enderrocs.
Camines entre la timba i el balç,
per la vora del buit, prop d’abismes.
No tots perfilen panoràmiques
i arestes cantelludes que conviden
al suïcidi. De vegades uns ulls
implorant també són un daltabaix:
Tens la memòria plena de cicatrius.
De vegades un record oscat per mil
abandons o per una sola mentida
se’t retroba per qualsevol butxaca.
M’has obert milers de pàgines noves
que desconeixia. Entre elles, olors
d’altres homes i d’alguna dona;
aquestes han estat bondadoses.
Qualsevol dia desapareixeràs,
i tot el vent arribarà ple de veus
i de rotundes queixes que diran:
“Ho veieu? portava un abisme”.
En aquesta terra
tèbia de lluna,
darrere els perfils,
et flameja el tors
i estàs tan sola
com l’última dona
que habita el món.
El meu rem s’allunya
fora dels teus límits
nit endintre lentament,
i el teu relleu és sols
un lloc de pas frisat
entre dues amplàries
compadides de mi:
un esquerp vent de mar
i un més obscur desig
que em fa basquejar.
Em tempta el ventre clar,
fruita xopa de sal,
i mossego cabell curt.
El teu somrís bell, avui, no és res més
que un calc del món interpretat. Davant
la teva més prima existència, em suporto
tot just, i em meravello tant perquè
m’empasso el reclam del fosc sanglot.
Em queda algun arbre al pic dels ulls
per tal de que cada dia el pugui veure;
em queda el carrer d’ahir i la fidelitat
torçada d’un costum que es trobava a gust
entre nosaltres, per això no vol anar-se’n.
L’home es deshabitua del terrenal tal
com dels pits dolços maternals, en créixer.
Però jo, que necessito misteris més grans,
jo mateix, per a qui la solitud és una font
de progrés, no podria existir sense tu.
Què és el que sóc? Pell llatzerada
i una rialla que traspua tot de pors.
Pandora juga amb la gerra del mal;
aquesta dona és de les que t’estimes.
Les baranes són altes, bat el sol.
L’amor de les dones, diuen, ve del mar,
i tu somrius ferida per la deshonra.
Prou m’he repetit que no vull trobar-te,
i que m’entaforo al pregon del niu
colgat de cendres com un ou polit.
Com m’avorreixes, Prometeu badívol,
amb tantes coses que són obra dels déus
i un cos que no has trobat prou humil.
Trenco vidres. Ni els vidres trossejats
no em feriran la bondat de l’excusa:
T’he deixat arraulida de renúncia.
No sabré mai si les coses que em fas creure,
natura híbrida, són reals. Fa un moment
he imaginat que per mi t’havies tornat
un lliri marí. D’imaginar assutzenes, ja en sé;
tinc encara un record del castell de nit on
eres la dama blanca, pura llum, i tot el teu cos
pujava cap a mi, perquè, infecte, m’hi donés.
No em diràs el vell secret que cerco sempre;
dels teus llavis només he sentit hores efímeres,
somnis odiosos que llisquen tothora despullats,
misteris estèrils i quimeres impossibles.
La llum de les teves traces és immensa. Sempre
em transformo quan parla l’amazona de la nit.
Has mudat per la teva set
la pell aspra. Ho saps -i si no,
t’ho dic per mútua confiança-,
que jo vinc allà on tu vagis.
Ressegueixo, lent, camins nous.
S’adormen exhaustes les parets
en el seu desesper enderrocades.
Un sol gest teu que em reclami,
em fa terriblement verídic
gos moix d’esverament total.
Tot és com un mirall i no saps
si estàs fora o dins. Quina set
confusa per la pols de l’estiu
sense remei! Traspuen la lluna
pel teu esverament les paraules
que dic. Tots els mots els he escrit
pensant en ella, i tu els has llegit
per mi. Ens han parlat a tots tres,
i ara fa que ens assemblem.
Mots que vaig variant oferts
per no dir res, i tu en mudes
el sentit i els tornem a entendre.
T’endevinaré a l’instant quan
arrenqui a tremolar el mòbil.
Sabré que ets tu qui em varia
els sentits i que, tard o d’hora,
tot perdut, t’ho hauré de dir tot.
En quan a tu, perquisidor d’una poca bondat
que et serveixi d’excusa per passar carrers
amb l’orgull d’aquell que li somriu a les ferides,
si tens alguna cosa congruent per dir, no esperis.
Deixa-ho anar ara mateix en veu alta. De fet,
ara, agenollat al munt d’enderrocs de les teves
derrotes i amb l’ànima envaïda per la pols grisa,
què sents? l’amor de les dones que no has conegut?
Faith té el cap ensorrat sota el capçal a la mitjanit,
i somnia cada dia amb el vent que udola a la popa
del seu destí en alta mar: Estic nedant en suor,
i els sorolls d’aquest oceà em produeixen mareigs.
La meva nit no té lluna. La meva nit té uns grans ulls
que miren fixament una llum grisa que s’escola
pels finestrals. La meva nit plora i el coixí s’humiteja.
El meu cos et desitja. El meu cos, aquesta incertesa
mutilada, desitjaria oblidar-se per un moment en
els teus braços. La meva nit vol cridar-te i no té veu.
Té tanta necessitat de tu com jo, potser al cap i a la fi
ella i jo només siguem u. El meu cos et necessita,
sovint gairebé m’has curat. La nit em crema d’amor.
Són les quatre de la matinada. La meva nit m’esgota.
Sap que et trobo a faltar i tota la seva obscuritat
no és suficient per amagar aquesta clara evidència.
La meva nit s’entristeix i es perd. És llarga i llarga.
La meva nit té por de que el nou dia no arribi mai.
La meva nit té ganes de vestir-me i empènyer-me fora
per anar a buscar-te. Però la meva nit sap que el que
es diu bogeria, de qualsevol mena, està prohibida.
Faith, Hope i fins i tot Charity (que apareix només
un cop a l’any, amb l’amatent fervor de comprovar
si la capacitat de supervivència de Faith segueix
guanyant a les seves tendències autodestructores)
supliquen a la tenebrosa nit que aviat es faci de dia.
Les tres saben que la nit m’espera. El meu cos t’espera.
La meva nit s’alimenta d’ecos imaginaris. Pot fer-ho.
Et trobo tant a faltar. I les teves paraules. I el teu color.
Alguna cosa teva, algunes parts del teu cos,
s’han escampat pels quatre racons que conec
i frisen per quedar en mi. Aquesta particel·la
se m’ennuega quan els llavis retroben la sal
insolent d’una pell. No goso tocar-la sense tu.
Te l’escriuré per amagar l’angúnia que tinc
de veure lliscar els anys sense que se’ns vagin
entrellaçant, amb un encaix convuls, la teva nit
i el meu dia. Joc que em fa creure que se’m dóna
confiat el teu cos sencer (m’encega i em rebrota
a les mans, i et perdo com una escata de sol
reflectida dins del negre pou dels teus ulls).
Allargo una mà, molt caut, i el desig m’estira
de nou i em du més enllà del meu covard replec.
Toco les notes i les escampo pel teu cos:
L’oblidada ratlla mínima que separa les partions
d’una terra que era meva i ara ja no reconec.
R.A.
Un altre instint complagut
nodreix el desig que t’haurà
de dur als seus braços de nou.
Com les nits, els braços que
t’esperen no són mai distints.
(Quin horror pervers, quin fal·laç
pensament em diu que sóc jo
qui ha romput el delicat nus).
Cossos nus de l’un i l’altre
s’allarguen, i es toquen, subornats
per engendrar la cosa més fràgil,
la cosa que es tanca dins el feix
d’un futur de nou mesos per venir.
Ells vesteixen somnis possibles,
l’esma que hauran de partir-se.
Tu i jo els oblidarem junts.
R.A.
Aprenc a mirar-me la buidor
i em costa desvetllar matins
buits de tu. Caducs, els records,
guardo dins meu exultant aquella
imatge teva que no se’m fon:
Te’m gires, encara tremolosa,
i els teus ulls foscos m’ho diuen tot.
Una mà dóna fe de subjecció,
i l’altra, lleu, damunt un maluc;
matèries d’un món que amaguen
la cara sota el teu pit. Em turmenta.
Voldria saber i està tot dit.
És aquest, és aquest d’ara,
el moment que em desorienta
concedit a la falsedat del teu cos.
Em perdones la por i saps que
un mal averany s’interposa
per algun lloc que encara no sé:
Pensar, des d’aquí, que et giraràs
com ara quan s’obri la porta
d’una cambra on mai no em trobaré.
R.A.
Saps que el cor et somnia
el crepuscle matinal,
i el tors nu que t’acollia
fressat de natura teva.
Tebi el perfum encara
de corol·la oscil·lant,
trèmula flor valvada
vasta increïblement.
Trenes records de llavis ardents
que ressegueixen pell confusa,
fruita xopa que mossego insolent
i es torna a cloure intacta.
R.A.
Insecte càndid atrapat a la mel,
els teus sucs vaginals em beure tots.
Per què vull tisanes de tarongina
si saps que no puc oblidar el teu perfum?
El teu entrecuix moll m’ha engolit.
Diràs que m’has lliurat natura teva
i sóc jo que, indecent, he penetrat en tu.
Tant m’has lligat, que ara no puc
abandonar-me al plaer en cap altra flor.
Em redreço debades en inútil esforç;
l’últim estrip serà dir-te: “Menja’m!
Fes via. Que morir dins teu és un goig.”
R.A.
Avui t’he fet patir. Ho sé.
Dir-te: no ets per a mi, és dur.
T’estimes més les mentides?
Has de saber que sóc fum,
que tinc les ales trencades
i no puc volar allà on vull.
Sóc impossible d’abraçar,
per més que ho vulguis tu.
Em reté un nus de vertigen
arrelat al fons dels ulls,
que el somriure em pren
i no em deixa veure la llum.
Creus que és massa cruel
dir-te que no sóc per a tu?
R.A.
Avui fas el ple, com fa nou anys.
Com aquella infausta nit de maig
que no puc treure’m del pensament.
Poruc, faig llum per racons perduts
d’aquesta memòria mal endreçada.
Trobo mots que ja t’he dit altres cops
i els espolso per ensenyar-te’ls de nou:
Recordo les nits d’abraçades furtives,
al jardí solitari, ajaçats sota la celístia
il·luminada per milions de puntets.
Llavors, jo bufava suaument el teus
cabells rinxolats con si fossin delicades
plomes en la foscor. Tu em murmuraves
amb un lleu sospir: “Espera una mica,
mira els estels com s’arrauleixen
cap a la lluna aquesta nit.”
Ara ja no et miro, sé que m’has traït.
Envejosa del nostre deliri, una nit
que feies el ple, vas endur-te-la volant
cap a un món llunyà i desconegut.
T’he maleït mil cops i amargament
et pregunto: On és ella? On te l’has endut
cruel fetillera, robadora d’amors?
R.A.
No em molesteu,
per l’amor de Déu!
Jo no vull ser diferent de com sóc.
Que potser em voleu assenyat,
domesticable i sense caires vius?
Si tornés a néixer, ser mansuet
i agradable no em costaria gens.
Mig estripat i acabat del tot
no em canviareu, mal que us pesi!
Per què he de riure, si no vull?
De ganyotes estrafolàries
i papers de l’auca no en sé fer.
Deixeu-me estar tranquil!
Ah, quina pruïja de treure’m
del meu voluntari retir!
Captain Flint
Fremeix l’aire subtil
fet encaix perenne,
imperceptible veu
que et reclama, i diu:
“vull que em siguis tornada”.
Lluïssors de notes,
flèbil veu de tenora,
encant de la cobla
que a tu et canta.
Ritme dolç de passes,
cames incomptables,
figures tremoloses
sense mirar em miren,
i me’n sedueixen moltes
de sensuals i fines.
Van i vénen com ones,
s’arrissen embravides,
si sóc insolent, es torben.
I ara que he destriat
d’entre tantes les teves,
les més estimades,
fremeix més fort l’aire,
de sobte, excitat i subtil.
R.A.
Tant de temps esperant-te,
i avui m’has somrigut:
amarant la terra erma
-la que vas abandonar
pudorosa dels desglaços-,
com una pluja d’estiu.
Tants camins que he seguit
sense esma ni brúixola,
sorollosament perdut,
només escoltant el torb
que m’acompanya sempre.
Oblidaré els llibres
fets d’extravagàncies.
Necessito millor sort.
Viure en aquest món no puc,
com he pogut arribar,
doncs, fins als teus poemes?
S’ha acabat el patir.
S’ha aclarit el remolí
boirós que m’omplia el cor.
Ara passo per captaire.
Per això em veus escandalós.
R.A.
No bategaràs ja mai més com abans,
cor meu, tocat pel fred del teu abandó.
No planyo, no crido, no em desespero.
Tot passarà com fum de matinades,
i em marciré embolcallat de tu.
M’has acompanyat les nits perdudes;
fidelment te m’has enfilat pels sentits
per florir dins meu i no deixar-me sol.
Tots, tots m’heu amanyagat ulls i dits;
sota els vostres versos ni morir-se dol.
Ara no vull ser avar en l’agraïment,
si no puc retenir-te, et preguntaré:
ets la meva vida, o m’has somniat?
Calla, que vull escoltar-te dins el vent.
R.A.
Aquest metròman que es ratlla no vol callar.
Mira el gran foll desmenjat com rebutja
la muntanya de talents que l’acotxa.
Un altre premi exagerat. Un altre
poeta se’ns mor cregut que la seva obrano perirà mai més, no s’escolarà
com la sang que es podreix. Mira’t nu,
llença precs als núvols, libèrrim, dreça’t,
reputa’t tu i el teu últim bri de llibertat.
R.A.
Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
les matèries del món
sense ferir-te, Gabriel.
Sobre el pendís bru,
ocres vells, eluvions
deixats damunt la pell
aspre del Picarany teu.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes altes de pins
que et vas fer teus,
flancs de sofre reïnosa
on t’abraçaves, i elles
se’t donaven com fruita
prohibida de l’escorça;
tot crostes de fang fet
oblit: el drapaire mut.
Tot ben guardat al fons
del bagul escantellat:
marmanyera memòria
del teu mal aniversari.
R.A.
Si no obro aquell teu llibre
és perquè em fa mal el blanc
d’uns fulls que s’han quedat
per sempre més per escriure.
No havíem despertat encara
de somniar com els infants
i ja vam dir-nos que mai més
res ni ningú no ens separaria.
T’enyoro. No saps quant t’enyoro.
Sento dins meu la teva tristesa
i sé que et dol la meva solitud.
Et trobo a faltar, amor meu.
R.
Dels pètals teus,
me’n queda l’enyor
del licor evaporat
que tinc a les mans
servant-ne el record.
Besa’m els ulls,
rosa de foc,
i creu-me si et dic
que res no té sentit
més enllà de tu i jo.
R.A.
Un tremolor arrelat a les mans,
una nosa lúbrica fora de temps
i un gran somriure badoquejant.
A la mà una flor cada dia diferent:
un pomell minúscul de violetes,
un ram de margarides, o quatre
poncelles grogues a punt d’esclatar.
No té espera per nous aniversaris,
i cada dia li fa un renovat present.
Va passejant i sap on les cames
el porten. Amb pas cerimoniós
entra a la casa, puja al tercer
-no saps si oferir ell mateix-
i li diu a la persona que el rep:
“per a la d’ulls foscos que somriu”.
És així com tot pot començar.
I surt de les oficines més ràpid
que ha entrat i riu als vidres
dels aparadors. I ningú no li fa cas,
menys ella, que l’espera cada dia
amb l’aigua per a les flors a punt.
Per la tarda un ventet de noies
i flors i fulles fan per trobar-se,
i ells fan veure que no s’han vist.
Els delaten els ulls lluents i un plec
als llavis que no saben amagar
un precipitat desig de tastar futur.
Si ara me’ls miro amb simpatia,
vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits oblidats.
Vull creure que els moviments
d’aquests cossos no em semblen
prematurs, a mi, que se’m fa tot
ignorat, i sento a frec el fresseig
de flors i mirades que cada any
vénen a recobrir una edat, passada
i eixuta, cada cop més confusa.
Romanen fixes les imatges en blanc
i negre, i la memòria em verdeja,
com si m’ho expliquessis tu.
R.A.
Sorprès per una proximitat estranya,
miro darrera d’uns ulls blau-obscurs,
i hi descobreixo una riba encantada
i un horitzó d’encantament, molt lluny.
Se’m figura que tenen callats secrets
que al sol privat em són entregats,
travessant els mots la meva ànima,
i traspassant-ne tots els seus estrats.
La clau l’han confiada només a mi.
Es balancegen en el meu cervell,
i el misteri d’uns ulls, blau insondable,
sobre la riba llunyana, floreix.
R.A.
Temps i dolors
parlen d’esperança
Suren a la ment
Busquen uns ulls
Atrapen instants
deixant-se endur
per la vida com pètal
furiós de llibertat
Només em queda
deslligar aquest nus
de vella solitud
tan gran com el cor.
R.A.
Dissimulo com una nena petita
que et veu a l’àtic del pensament.
La por, la meva germana bessona,
construeix una paret maó a maó
cada dia més alta entre jo i el món.
Sóc dolor, pena, desesperació
i a causa d’ella se’m malentén
quan intento demolir-la a cops.
Sempre sembla que guanyi la lluita
però és part del meu destí estripat
veure’m trencada en mil engrunes
desgraciades per fer més paret.
R.A.
Al terra del teu parquet lunar
llenço els vells daus carregats
per temptar un altre cop la sort.
La vida, la meva companya, treu
més alt i diu: “Ho sento, no és ara.
Ho sento, encara no t’ha tocat”,
com demanant excuses, en ruta,
quan llegeixo els horaris del tren
que duu a l’estació final de tot.
Fent equilibris com un acròbata,
sense trair-me, tal com era promès,
li demano per jugar un cop més.
Viure la vida no és tan senzill
i ja està fixat l’ordre dels actes.
Els somnis, anant l’un darrere l’altre,
van desfilant per dalt l’escenari
quan se’m recorda que ja arriba
la fi del trajecte, ineluctable.
R.A.
Han cegat els meus ulls les cendres
d’aquell foc que creus s’ha extingit.
El món que ens queda, per un moment,
sembla buit, cec, amb ales transparents.
A la teva casa la neu menuda,
i el vent a la cara desfent camins.
Tanca el balcó, nit, que vol entrar
una lluna de llauna platejada!
No li diguis qui t’ha fet patir,
quan pinti records a la cambra
i les ombres semblin envellir.
Hi haurà matins de sol benigne,
neu en flor i papallona a l’aire.
Amb l’aroma del matí, el somni
es gronxa en la mirada infinita.
Pensament que neixes. Edelweiss.
R.A.
És perquè veig renéixer per tot la vida
que m’agraden les margarides al camp.
Si prenc per a tu una flor a la tarda,
és que del temps vull capgirar les mans.
Voldria poder traduir aquesta espera,
massa fosca per saber on ets i a on vas.
El matí contralt canta a ran la finestra
i jo ribotejo al teu costat la meva vida
mentre esmicolo les hores ennuegat.
Arriben els que faran tòrcer la roda
escollits per sis monedes de deu rals.
La trompeta sona a la sala de la llei.
Els advocats fan els comptes dels guanys.
L'espectacle congrega a joves i vells.
La teva vida és venuda com civada
presa de malura en pública subhasta,
i les senyories capcinegen als escons
borratxos dispensadors de vida o mort.
Quan tothom hagi oblidat com et deies,
em veuràs sol al camp de les gerberes
retrobant-te dins el somrís de les flors.
(A la Theresa Marie Schindler)
R.A.
Vindràs un demà joiós
i ja truques al meu cor
amb impaciència dolça,
Heura per mi estimada.
No et conec encara
i als ulls em verdeja
el teu futur proper.
Quina felicitat tindré
quan el teu nom ressoni
i tot ell se m’embranqui
per dins de l’entranya,
Heura que arribes ara.
R.A.
La tercera persona era molt singular;
li recordava tot el que volia oblidar.
La primera s’assemblava més al seu jo;
li parlava de tot allò bo que tenia al cor.
El tercer era aspre, volia manar-li el cap,
insistia en el desconcert, la lluita perduda,
la impotència d’aquelles tardes solitàries
plenes de fred als llençols i de ruïna total.
El primer era ben diferent, era tot dolçor;
desitjava que cada matí li somrigués el sol,
treure-li qualsevol núvol trist del pensament,
li parlava d’afectes i de regals permanents.
Com és natural, presta va fer fora el tercer
i es va quedar amb l’oferiment del primer.
R.A.
M’has donat les ales
per volar fins al teu cor.
Et duré tota sempre
voletejant dins meu.
Seré el sol ixent
que durà alegria
a les teves rialles
i llum per als teus ulls.
Et portaré als braços,
volant enllà del mar,
perquè les albades
et siguin permanents.
Tindràs suau marinada
que refresqui submisa
les teves parpelles
les nits ardents d’estiu.
I al cru hivern trobaràs
un caliu dins el pit
que et durà escalfor
si t’enyores de mi.
Quan sentis defallior
i et sigui hostil la nit,
em trobaràs vora teu
agombolant-te el desig.
R.A.
Els meus ulls s’adormen
cansats de tanta espera
i el somni delirant
a la foscúria meva
quiet i arrecerat
va fent-se més visible.
De nou aquell amor
que ja havia perdut,
caminant per la nit
espinada amunt,
retorna cap a mi
i em besa els ulls.
Tu véns de nou aquí
i en algun lloc estrany
un conciliador crit
ens ajunta totalment
tesats com instrument
que xiscla a cop d’arquet.
La meva esperança
de tristesa i fel,
figurada que és ara
un estel, cel i vent,
em du molt lentament,
dolçament, prop teu.
Tant m’és si és un somni
el que ara veig de tu
que no tinc estimada
ni lloc on habitar tinc;
si perdo el meu somni
a mi em deixes buit.
R.A.
Pensa. Tu a qui faig confident
que no deixo mai de nit sol,
tu que em fatigues constantment
volent atrapar allò que no pots;
pensa per quins camins vas perdre
tantes coses que no et retingueren
i creus que t’han fugit per sempre més.
Recorda que vas parlar-li de lilàs
que s’encartonen, fulles esblaimades
i glicines per podar a l’hivern.
Vas cremar sarments i les guspires
t’encengueren fervents fogueres
les nits inacabables de juliol;
vas dir-li que volies les gerdors
ardides de la seva primavera,
quan la visités el ventolí de març
i el devessall de llàgrimes d’abril.
No vas pensar que ella era boira
que et fugia enamorada del riu.
Quan tot siguin caramells de glaç
i vulguis tornar a encendre el foc,
tu recorda que un any no és res
comparat amb l’eternitat de l’amor.
R.A.
Lluny de la teva companyia
el meu cor no coneix ni espera.
Deixa’m tan sols seure al teu costat
i omple la meva vida de música.
¿Per quin límit llunyà i salvatge,
a través de quina ampla pregonesa
de neu obriré camí per trobar-te?
Vora teu se’m transmuta el goig
que fins ara era pena, en una gota
que es fon dins la tebior del teu pit.
Em crides, i jo deixo la ploma
per fugir amb tu vers la claror eterna.
Et demano només un moment;
tot allò que és aspre i dissonant
es desfà en una dolça harmonia
quan ho contemplo amb els teus ulls.
Tants cops he trobat uns ulls que tenien
respostes i no he volgut inquirir...
Trist despertar de la meva fantasia.
Et crido, oh nit, torna’m els somnis!
Crispava les mans sota el meu pit
el silenci i la seva agonia.
M’ha somrigut ben serè i terrible;
llavors m’ha dit: “Recorda’t de mi
i de la passió que vaig donar-te,
pujant tots els graons que hi havia
per poder arribar a la teva ànima
que he omplert fins a embriagar-la”
S’ha vessat tot el plor sanglotant;
com oblidar-ho? si era el meu goig
i la calma. Ofegant-me he cridat:
Moriré, si te’n vas del meu costat!
